Totxanes, totxos i maons

Vegeu les informacions prèvies publicades a Vilaweb (aquí) i el discurs en format d’article (aquí)

Renovar la Flama de la Llengua: un compromís més necessari que mai

(Parlament fet a Montserrat el 20 de febrer de 2022 amb motiu de la 53a Renovació de la Flama de la Llengua Catalana)

Any 1922, divendres 13 de gener. Josep Buch, Jaume Martorell i Agustí Sobrevia, tres amics graciencs joves i amants de la muntanya i de la natura, decideixen fer un pas endavant en la seva afició i fundar un Grup Excursionista amb l’objectiu de compartir la seva afició amb més gent. El nom de l’entitat que volen crear el tenen molt clar des del primer dia: es dirà ‘Mai Enrere’.

D’aquesta manera naixia, ara ha fet cent anys, el Grup Excursionista Mai Enrere que, poc després, passaria a ser el Club Excursionista de Gràcia. Un canvi de denominació que en cap moment no volia dir que es deixés de banda, ben al contrari, ni l’esperit ni l’exhibició orgullosa d’aquell lema –aquell “mai enrere”– que anava molt més enllà de ser un simple recordatori engrescador o una evocació romàntica.

Conta la llegenda que l’indret triat per aquells tres joves fundadors va ser la plaça de la Vila, a l’ombra de la torre que acull el rellotge i la històrica campana, la campana de Gràcia. I dintre de la plaça, un punt molt concret: un banc de pedra que simbolitzava, per una banda, l’arrelament al barri i, per una altra, la solidesa de les seves conviccions. Un banc de pedra que, per cert, encara avui és al mateix lloc.

Poc es podien imaginar Buch, Martorell i Sobrevia que cent anys després ens trobaríem a Montserrat, a l’empara dels actes de Renovació de la Flama de la Llengua Catalana, i en una edició en la qual el club que ells varen fundar ha assumit l’encàrrec d’organitzar-los. Un encàrrec que, per cert, no és pas la primera vegada que entomen.

Excursionisme i natura. Dos mots que enllacen directament amb un altre que els engloba: país. I en aquest camp de significats podríem incorporar-hi dos conceptes més per tancar el cercle: llengua i cultura. Amb el benentès que dins el terme “cultura” hi incloc, com no podia ser de cap més manera, l’ensenyament.

I avui, per cinquanta-tresena vegada consecutiva, l’excursionisme català puja a Montserrat –”el nostre Sinaí”, que canta Verdaguer al “Virolai”– per renovar el testimoni d’estima a una llengua simbolitzada en aquesta flama encesa amb l’entusiasme i mantinguda amb la fe. Aquesta flama que fa tres diumenges, a Prada, a l’ombra del Canigó i en terra ben catalana, naixia al costat de la tomba on reposa Pompeu Fabra. Ben mirat, cinquanta-tres anys seguits, sense cap defallença, és una de les maneres més nobles de posar en pràctica aquell “mai enrere” fundacional.

L’Any Fabra

I, ja que he esmentat el Mestre Fabra, permetin-me que faci una breu marrada per arribar fins a l’origen de l’acte d’avui. Situem-nos al mes d’octubre de 1967 quan, després de quatre anys de clausura del Palau Dalmases –el local on tenia la seu– i de prohibició de tota activitat, Òmnium Cultural obté finalment l’autorització governativa per a reprendre la feina. És en aquell moment –octubre de 1967– que algú (un “algú” que es deia Jordi Pujol) s’adona que pocs mesos després –el 20 de febrer de 1968– es complirien cent anys de la naixença de Pompeu Fabra a la vila de Gràcia. Va ser quan Pau Riera i Sala, que aleshores presidia Òmnium Cultural, va encarregar a Joan Triadú la coordinació d’un homenatge al Mestre que anés més enllà de la simple commemoració condensada en un acte puntual i prou. És justament d’aquí que neix l’Any Fabra, una iniciativa que va comptar amb una comissió organitzadora formada per les entitats culturals i cíviques més importants d’aquell moment i amb un patronat d’honor amb les figures de més prestigi de la cultura catalana (tant de l’interior com de l’exili), amb noms com Pau Casals, Josep Carner, Eduard Fontserè, Pau Vila, Pere Bosch i Gimpera, Joan Miró, Ferran Soldevila i una llarga llista, fins a arribar al mig centenar de personalitats.

El 20 de febrer de 1968 –la data exacta del centenari– l’Any Fabra es va inaugurar al Palau de la Música Catalana amb un solemne acte acadèmic d’inequívoc signe catalanista i amb Carola Fabra, la filla, a la presidència. A part de Triadú, crec que és just d’esmentar ara els noms d’altres persones que varen col·laborar-hi amb diverses responsabilitats, com Joan Ballester, Mariona Borràs, Enric Gual, Avel·lí Ibáñez i Senserrich, Martí Llauradó, Jordi Mir, Oriol Panyella, Carmina Ràfols, Rafael Solanich i Joaquim Ventalló, entre molts altres.

Aquell Any Fabra, desenvolupat en ple franquisme, va ser el desencadenant de la popularització de la figura del Mestre i va aconseguir remoure el país a favor de l’ensenyament en català i de la imperiosa necessitat d’incorporar-lo tant a la vida acadèmica com a la social. I tot això gràcies a una extensa llista d’activitats, iniciatives i publicacions escampades arreu del país que ara no és el moment de detallar in extenso, però que varen fer realitat projectes com ara la publicació de la biografia de Fabra escrita per Josep Miracle, un dels seus col·laboradors més directes; les Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra, organitzades al llarg de vint-i-cinc anys arreu dels territoris de parla catalana; una allau de peticions als ajuntaments perquè incorporessin als seus nomenclàtors carrers, places i avingudes amb el nom de Pompeu Fabra –fins al punt que ara mateix, després Verdaguer i Maragall, Pompeu Fabra és el nom més present als nostres carrers–… o la Renovació de la Flama de la Llengua Catalana, la primera edició de la qual es va celebrar el mes d’octubre d’aquell mateix 1968, i que, ja des del primer moment, va lligar el món excursionista amb la figura de Fabra.

La Flama de la Llengua Catalana

Assimilem la nostra llengua a la imatge d’una flama que renovem cada any. És habitual que una flama l’associem amb la claror i la llum. I si li donem categoria de llum primigènia no ens portarà gaire lluny de la sacralitat. Curiosament, el foc l’associem a la passió, a l’arrauxament; i, en canvi, la flama ens evoca feblesa, fragilitat, essència…

Però més enllà de tots els tripijocs conceptuals que vulguem fer-hi, el que la Flama vol refermar any rere any és la voluntat del poble per a mantenir viu el català. Així doncs, que ja faci més de mig segle que ho fem ens ha d’enorgullir, tot i que, dissortadament, encara cal mantenir el to reivindicatiu i no només el merament festiu, que és el que ens agradaria. La inscripció en ferro forjat de la llàntia que, a l’atri d’aquest monestir, acull la Flama és una declaració de principis que no enganya ningú: “L’encengué la fe, la porta l’esforç i la manté la voluntat d’un poble.”

Renovem, doncs, aquest compromís amb la llengua –un compromís que considero més necessari que mai– i cal, per tant, que en parlem. Deixin-me, però, que comenci amb un breu exercici de franquesa a tall de presentació.

Jo sóc allò que més s’assemblaria a la definició d’usuari del català: escric, llegeixo, publico textos i em comunico en aquesta llengua. I procuro fer-ho tothora i a tot arreu (de casa nostra, s’entén). Per resumir, podríem dir que séc un usuari de base i, per tant, no els parlaré ni des de la filologia ni des de la sociolingüística, dues disciplines que em mereixen molt de respecte però sobre les quals no puc exhibir cap atribut acadèmic. Sí que puc dir, en canvi, que com a escriptor i com a parlant sempre procuro enfilar les paraules amb el màxim de traça i de decòrum de què soc capaç. I és des d’aquest punt de vista –i també, per què no dir-ho, des del sentit comú– que m’adreço a vostès per exposar-los unes impressions personals que és possible que alguns dels presents comparteixin amb mi.

També els parlaré des de la perspectiva de vianant de la meva ciutat: Barcelona. Un vianant tafaner que procura circular amb les orelles ben atentes a la manera com parla la gent amb la qual es va trobant. Un vianant que, per edat, ha estat educat en castellà tot i que això no priva que recordi altres èpoques –políticament molt més tenebroses que l’actual, sens dubte– en les quals, paradoxalment, la presència del català en la vida quotidiana era més espontània i superior a ara. Un vianant, en fi, que deplora un fet que considera molt preocupant: a Catalunya es pot viure perfectament sense saber ni un bri de català: ni parlar-lo, ni llegir-lo, ni entendre’l. I no passa res.

El català no està bé. Segons els polítics travessa una situació complicada o delicada. I està en clara decadència o al caire de la desaparició segons altra gent que, per regla general, no pertany a la classe política. Mirin: és cert que la situació no és precisament per a llançar coets i que allò que el cos potser ens demanaria a molts fóra abocar-nos cap a la via més pessimista, la més apocalíptica. Però també és cert que una de les coses que més necessitem és que a l’ús i al coneixement de la nostra llengua s’hi incorpori com més gent millor. Per això crec que en un context com l’actual potser fóra bo ser una mica astuts i pràctics i tenir en compte una de les regles del joc de l’oferta i la demanda: aquella que diu que és molt difícil que algú se senti empès a fer costat a una empresa que els mateixos que en formen part diuen que es troba a les portes del cementiri.

I és ben evident que la situació no és -ho repeteixo- per a llançar coets. Ben al contrari. Avui més que mai constatem (i patim) que hi ha un objectiu no gens dissimulat de convertir el català en una llengua residual, no necessària. En un patuès. I també m’apresso a dir que ens hi juguem molt, en aquesta partida. Però potser fóra bo que no abandonéssim els sentiments positius; l’optimisme, si volen dir-ho així. Torno a Joan Triadú que en les seves memòries es defineix en diverses ocasions com un optimista preocupat. No un bufanúvols, no un panxacontent, sinó com algú que sap perfectament el pa que s’hi dóna i tot el que ens hi juguem, però que malgrat tot no perd les esperances. Segurament aquest optimisme preocupat i en vigília permanent seria una de les vies que ens ajudarien a afrontar aquesta llarga travessa sense una despesa gaire gran d’energies.

Jo no sé si, malgrat desitjar-ho ferventment, trigarem gaire a tenir un estat propi. El que sí que sé és que no podem permetre de cap manera que perdem la nació. I és cert que dintre del concepte de “nació” hi caben un munt de coses. Però sens dubte les tres més importants, sobre les quals de cap manera hauríem de transigir, són la llengua, l’escola i la cultura. Els tres elements (oh, casualitat!) que l’estat –que sap molt bé on ha de punxar per fer mal– ataca més a fons i amb més persistència.

No estem sols, però, en aquesta comesa. Tenim els exemples dels que ens han precedit. Penso en Prat de la Riba, que l’any 1906 escrivia: “El poble que no ha sabut construir una llengua pròpia és un poble esguerrat, perquè la llengua és la manifestació més perfecta de l’esperit nacional i l’instrument més poderós de la nacionalització i, per tant, de la conservació i la vida de la nacionalitat.” Penso també en el Mestre Fabra quan deia: “Si falla la llengua, fallarà tot.” O, més cap aquí, em ve al cap un article de Joan Solà titulat “Plantem cara” (publicat a l’Avui el desembre de 2006) que comença amb un contundent “Ja n’hi ha prou!”, i continua: “Qui intenta destruir la llengua d’un poble és un enemic d’aquest poble.” O en Joan Triadú que l’octubre de 1993, quan el van nomenar Escriptor del Mes, ho va exposar ben clarament: “Només amb la llengua ens sobreviurem.” I, com no podia ser altrament, penso també en Joan Fuster, l’home savi del qual ara es commemoren els cent anys de la seva naixença, que en un dels seus aforismes més celebrats (i més carregats de raó) ens advertia que “tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”.

(Continua -i s’acaba- aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!