Totxanes, totxos i maons

Per conèixer millor els antecedents del cas us aconsello que llegiu el capítol inicial de la sèrie (aquest).

I també que llegiu aquí el capítol anterior.

Ja he dit en l’apunt anterior que Joan Fuster va encabir la resposta a l’article d’Eduard Artells dintre de l’espai de la seva secció ‘Restriccions mentals’, però com que li va sortir força extens va optar per escriure’l a raig, sense punts i a part (i ple de mots en cursiva i entre cometes). Això i una publicació amb un cos una mica menor de l’habitual va permetre que el text entrés sense cap restricció a la pàgina 35 de l’exemplar de setembre de 1970.

Com ja havia retret per carta en diverses ocasions als seus editors, Fuster era molt crític amb el fet que la llengua ‘literària’ que els escriptors generen acabés modificada per la mà dels correctors sense cap possibilitat de discutir o ponderar l’encert o l’oportunitat de la correcció. No és, ni de bon tros, que als escriptors no els calgués una revisió dels seus textos, era un problema de límits. D’acotar els marges del camp de joc on cadascú jugava el seu partit. Això agreujat, a més a més, pel silenci del que denomina ‘les altes esferes de l’ordenancisme idiomàtic’, és a dir: l’Institut d’Estudis Catalans.

Per il·lustrar els seus raonaments Fuster no dissimula gens el disgust pel pas del corrector, l’any 1962, en l’original de ‘Nosaltres els valencians’, farcint-lo de ‘llurs’ i altres filigranes del bell catalanesc que, per bé o per mal, no havien sortit de la ploma del savi de Sueca. Un savi que és, també, irònic (marca de la casa, a fi de comptes) a l’hora d’enfrontar-se als arguments d’Eduard Artells. Per això, malgrat l’aparença atapeïda, la resposta de Fuster, que ja des del títol blasma els excessos i els absolutismes, es llegeix de manera fàcil i amena.

Com sempre, he remarcat en vermell  les frases que m’han semblat més significatives.

Excessos de llenguatge, excessos de gramàtica

(Article de Joan Fuster publicat a la secció ‘Restriccions mentals’ de la revista Serra d’Or de setembre de 1970)

Què vol que li digui, senyor Artells! El problema de fons del meu article al “Tele/estel” no afectava directament els correctors, i de fet, tampoc no es reduïa a la qüestió de la paraula clero. La petita insídia formulada en aquell paper s’adreçava, sobretot, a les “altes esferes” de l’ordenancisme idiomàtic, i per raons òbvies. Entre les moltes polèmiques que tenim pendents, n’hi ha una sobre la “llengua literària”, molt interessant, la utilitat de la qual em sembla de plena evidència. Fa uns quants anys, Joan Sales, Anna Moll, Maria-Aurèlia Capmany, algú més potser, van encetar-ne el planteig, però la cosa fracassà davant el majestuós silenci dels presumptes interlocutors acadèmics. Llàstima! Jo crec —amb perdó— que l’actitud olímpica dels personatges al·ludits ha estat més aviat contraproduent i fins i tot negativa. Si més no, ha produït en els escriptors, en bastants escriptors, una reacció d’indiferència respecte a la “gramàtica”, i quan encara es publicaven llibres en català, cada dia podíem observar en lletra impresa una alegre profusió de “faltes” que, de segur, indignaven sistemàticament el senyor Artells. Els escriptors a què em refereixo, sens dubte, exigien de l’editorial respectiva la garantia de no ser “censurats” per la mà policíaca del corrector. La desconfiança requeia, és clar, sobre el corrector. Perquè, agradi o no al senyor Eduard Artells, la majoria dels manobres literaris del país tenia la convicció que els correctors són simples escolans d’amén. Convicció equivocada? Probablement, sí. Per sort, hi ha moltes menes de correctors: jo, almenys, n’he coneguts de tots colors. Però la idea generalitzada és la que dic. I no em sembla gens malament, en principi, que un corrector sigui ”escolà d’amén”: la seva missió, al capdavall, consisteix a aplicar unes determinades “normes”. El recel comença quan el “cos legislatiu” es nega, ignoro per quins motius, a acceptar la condició “viva” de la llengua escrita. Potser, tot plegat, això no té massa importància. La llengua, la “fan” el poble i els escriptors, i no hi ha més cera que la que crema… Però, repeteixo, aquest hipotètic debat no entra en la jurisdicció del senyor Artells. El senyor Artells, en tot cas, pot presentar-nos, com ho ha fet sovint, la incòmoda perspectiva del corrector en l’exercici de les seves funcions. I ací s’obre un altre tema de discussió: ¿què és, què ha de ser un corrector? Veig, per les lamentacions que el senyor Artells aboca en el “Serra d’Or” de juliol, que l’adjectiu “implacable” pot ser considerat abusiu. Doncs bé: la meva memòria i els meus dossiers —i els de molts col·legues en l’art o l’artesania d’escriure en català— són prodigiosament rics en notícies sobre la “implacabilitat” d’alguns correctors. Si ve el cas, no tindré cap inconvenient a explicar anècdotes d’un grotesc sensacional. Mai no he dubtat de la bona intenció dels correctors. Ben al contrari. Ni de la solvència d’una gran part d’ells. Però no sempre, ni de bon tros, m’ha semblat acceptable el seu “criteri”. I contra els criteris ultrancistes i restrictius apuntava el tímid sarcasme del meu article al “Tele/estel”. “Més fabristes que en Fabra?” No, no, senyor Artells. El nom memorable d’en Fabra —ni tan sols si emprava clergat!—, no el poso a discussió. I trobo capciós que el senyor Artells es tregui de la mànega (amb e) la menció de Pompeu Fabra, i que intenti emparar-s’hi, quan ell deu saber ben bé que es tracta d’un epifabrisme mòmia i supersticiós, d’un fabrisme mal entès. I si no ho sap, pitjor per a ell. (Per a)… Però tornem al “criteri” i a la “funció” dels correctors. Suposo que no serà cap disbarat que l’escriptor reclami del seu corrector una mera funció d’ajut. Qui “escriu”, ai!, és l’“escriptor”. O no? Si tenim en compte el desballestament de la situació lingüística local, i que, en conseqüència, hi ha molts “escriptors” amb una migradíssima formació “gramatical”, la intervenció del corrector ha de ser higiènicament obligatòria. Sóc el primer a reconèixer-ho, i el senyor Àrtells m’ha fet el favor, o la gràcia, de subratllar una frase meva del “Tele/estel” que ho proclama. Personalment, estic molt agraït als correctors que han participat en la preparació de les meves edicions. No tant, però, com el senyor Artells té la picardia —innocent picardia— d’insinuar. He hagut d’aguantar tantes espècies de correctors com editorials m’han aguantat. N’he tingut de dialectalistes i tot. Els ”criteris” a què he sotmès la meva pobra llengua de Sueca, i les meves pobres nocions “gramaticals” del català, han estat tan contradictoris o tan oscil·lants, que, més d’un cop, els he hagut de plantar cara, En general, per pura desànsia, els he deixat fer, i sospito que les meves manufactures literàries reflecteixen una divertida diversitat de “criteri”. I fins i tot hauré de suportar algun retret ignominiós: el meu llibre més divulgat, Nosaltres els valencians, redactat sense cap “llur”, circula amb uns “llurs” puntuals, uns altres d’inoportuns, i uns “seus” o “seves” frustrats en la lògica ascensió al “llur”. Contra la impressió que vol suggerir el senyor Artells, els correctors no constitueixen una corporació unànime i compacta: cadascú toca la flauta com creu que ha de tocar-la… Per això, en adonar-me’n, vaig resoldre de prendre-hi part. El “progrés” de purisme que els meus textos puguin revelar, i el senyor Artells el denuncia amb un to d’elogi al qual sóc ben sensible, no és cosa meva fins fa quatre dies: els correctors que haurien d’haver-me esmenat barrabassades, no ho van fer, al principi, i aquest punt no m’incumbeix. Però sí que he acabat per preocupar-me una mica per la “gramàtica” —la dels correctors, no la del senyor Gabriel Ferreter—, i últimament imposo el meu “criteri”, sempre que puc. No desdenyo la col·laboració del corrector. La demano. Ara, col·laboració. Quan el corrector fa el seu fet com Déu mana —delata un gir, un mot, un lapsus, que li semblen abominables—, sospeso la seva indicació, i l’admeto o la recuso segons el meu “criteri”, Això és, trobo, el que hauria de ser la funció del corrector. La darrera paraula, com sol dir-se, ha de ser la de l’”autor”. Ni que sigui equivocada! Algú ha dit que “l’art resideix en l’ús de les comes” —ho deia un francès, és clar—: també pot consistir en un solecisme esporàdic, en un barbarisme, en un popularisme discutible. Jo no sóc partidari d’aquestes delicadeses, però les comprenc. Hi ha un llibre de Josep Pla, no recordo ara quin, reeditat per “Destino” després de la guerra, en el qual hi ha uns afegits que no passaren pel tamís “implacable” de la correcció oficinesca: un lector erudit del segle XXI no arribarà mai a explicar-se la diferència de “llengua” entre unes planes i altres. Naturalment, el Pla més Pla era, és, el no tamisat. El no “excessivament” tamisat. Perquè, al cap i a la fi, tot és un afer de “tacte”. El corrector hauria de ser particularment “conscient” que la seva manipulació s’interfereix en la matèria primera de l’escriptor, que és l’idioma. Hi ha el risc que el corrector substitueixi l’escriptor: que el falsifiqui. I hauria de ser-ne un conseller, només. Per això em sembla monstruós que el senyor Artells retregui l’episodi de l’”encarregat de confecció” de la “Revista de Catalunya”, individu —no sé qui era— de “criteri” gloriosament ridícul. Quan el col·laborador literari P., probablement el mateix senyor Pla i Casadevall, protestà d’alguna ingerència dràstica aquell funcionari expeditiu, o sigui “mandrós”, acudí al xantatge: “O vostè passa per les baquetes del corrector, o li publicarem els originals amb totes les faltes d’ortografia!” ¿És que el corrector ha sempre ragione? “Oh, cony! Això, no!”, contestà el senyor P. La por del senyor P. a ensenyar les vergonyes d’una ortografia vacil·lant —de les quals tampoc ell no tenia la culpa, si bé es mira—, pogué induir-lo a la concessió. Esperem que, de mica en mica, els nostres escriptors guanyin seguretat en el domini de la llengua, i que l’amenaça imbècil —o imbecil— dels “encarregats de confecció”, tan joiosament al·legada pel senyor Artells, esdevingui impossible. I que els correctors siguin allò que han de ser. Que no s’apressin a recusar un “gran”, perquè ells prefereixen “gros”, per exemple —i sense sortir de l’article del senyor Artells—: amb testimonis del parlar actual, geogràficament majoritari, i dels escrits dels clàssics, aquests detallets primmirats podrien ser desautoritzats amb una afable, somrient facilitat… Potser en alguna dependència del Palau Dalmases (*) no ho creuen: però jo asseguro a vostès que el català encara és una llengua dinàmica, sense teranyines, una mica bruta per contaminacions inevitables, com qualsevol altra —bastant més, vaja!—, però no tan esquemàtica com les “taules de la llei” volen fer-nos creure… Ah!, i que consti que allò del “cagalló de la gramàtica” és tota una altra història. No cal dir que el senyor Artells, si per ell fos, suprimiria el mot “cagalló”, no per poc català, sinó perquè li resulta “poc fi”. ¿És un “criteri” de corrector? ¿O els correctors, a més del codi “gramatical”, n’han d’aplicar d’altres? El mot figura al Fabra, caram! I amb vuit o deu ratlles! Sigui com sigui, l’expressió d’en Pla, que jo he reiterat sense “rabejar-m’hi”, alto!, no es refereix originàriament als “correctors de català”. Almenys, en el passatge dels Homenots on jo l’he captada. Potser en el meu article de “Tele/estel” i en el del senyor Artells a “Serra d’Or” deixem entendre que en Pla designa “ignominiosament” els nostres benemèrits correctors. I no. En Pla parlava d’un ex-seminarista republicà que s’encarregava de posar en solfa acadèmica el castellà precipitat i confús de don Vicent Blasco Ibáñez… Ius suum cuique tribuere…  (**)

(*) L’any 1970 el Palau Dalmases, situat en el carrer Moncada, era la seu d’Òmnium Cultural i donava aixopluc a l’Institut d’Estudis Catalans.

(**) ‘A cadascú el que és seu’

(Continua aquí amb la resposta d’Eduard Artells)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!