Totxanes, totxos i maons

Per conèixer millor els antecedents del cas us aconsello que llegiu el capítol inicial de la sèrie (aquest).

I per lligar fils és recomanable que llegiu el capítol anterior (aquest)

Després del parèntesis del mes d’agost, la polèmica continua en el número de setembre de Serra d’Or amb la resposta de Joan Fuster: un article summament atapeït i sense cap punt i a part, segurament perquè pogués ocupar sense excessives restriccions visuals una sola plana de la revista, la número 35.

Abans d’arribar-hi, però, el número s’obre amb una inesperada intervenció en el debat: una carta al director escrita per Maurici Serrahima a la secció ‘El lector diu…’ Un text no gaire extens, però molt sucós perquè se li entén tot.

Per Serrahima les observacions de Fuster són ‘afinades’ mentre que la reacció d’Artells ‘desenfoca el plantejament del problema dels correctors’. Una mostra, per cert, de la importància que la picabaralla entre Artells i Fuster va tenir en aquell moment -any 1970, recordem-ho- la tenim quan diu que ‘fins ara, i amb el desig de no fer mullader’ havia formulat en privat les seves objeccions sobre ‘unes freqüents extralimitacions arbitràries en la correcció de textos’, però que ara s’havia decidit a fer un pas endavant i donar la cara.

Hi ha un problema de llarga tradició, doncs, en les relacions entre correctors i corregits, i sembla evident que en aquesta controvèrsia Maurici Serrahima es decanta per la banda de l’autor de Sueca.

La tasca dels correctors

(Carta de Maurici Serrahima publicada a la secció ‘El lector diu…’ de la revista Serra d’Or de setembre de 1970)

Sr. Director de SERRA D’OR:

He llegit en el número de juliol de la revista l’article en el qual Eduard Artells, tot mirant de respondre a unes afinades observacions de Joan Fuster, desenfoca el plantejament del problema dels correctors. Ningú no discuteix, que jo sàpiga, la necessitat -en qualsevol llengua- d’uns bons correctors. El desacord es produeix en la determinació dels límits fora dels quals un corrector deixa d’ésser “bo”. Més d’una vegada he parlat amb l’Artells, i amb d’altres correctors amics meus, del greu problema que plantegen a l’escriptor unes freqüents extralimitacions arbitràries en la correcció de textos, i n’he esmentat exemples concrets i indiscutibles. Fins ara, i amb el desig de no fer mullader, ho he fet sempre en privat. Però no em sembla del cas que aquesta discreció, no pas únicament meva, sigui utilitzada per a negar l’existència evident -i tant!- del problema. M’estimaria més no haver d’insistir en públic sobre aquestes qüestions, que l’Artells coneix tan bé com jo, i a la solució de les quals tots hem de contribuir.

Maurici Serrahima (Barcelona)

(Continua aquí amb l’article de Joan Fuster aparegut en el mateix número de Serra d’Or)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!