Totxanes, totxos i maons

A la pàgina 11 del suplement de cultura del diari AVUI d’avui el lingüista Joan Solà, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2009, comenta la cançoneta de Nadal de TV3 i Catalunya Ràdio. Aquella en la que se’ns deia contínuament que en un Pessebre “hi ha d’haver-hi un caganer” i que va motivar dos apunts recents -i molt visitats- en aquestes Totxanes. Vegeu aquí el primer (del 14 de desembre) i aquí el que vaig escriure una setmana després.

Com que l’AVUI (vés a saber per quins ocults motius) no penja a la xarxa els continguts del suplement de cultura copio tot l’article del mestre Solà amb el consell que us el llegiu amb calma, que s’ho val.  (n’hi ha més)

“Ha d’haver-hi un caganer”
 Joan Solà
(Avui, suplement de Cultura, 14 de gener de 2010)

Durant aquestes festes de Nadal TV3 i Catalunya Ràdio han divulgat una nadala feta segurament expressament per Albert Pla i cantada pel grup Estopa. La lletra, la música i l’escenificació eren prou eficaces: tot plegat, divertit i encomanadís. Feia la lletra: “En un pessebre hi ha d’haver-hi el Nen Jesús i Sant Josep (…). Però sobretot hi ha d’haver-hi un caganer”. El darrer fragment s’emetia, contínuament, en solitari: era la tonada d’aquest Nadal.

El pronom hi duplicat (hi ha d’haver-hi) va indignar o almenys neguitejar diversos lingüistes d’aquests mitjans, que em diuen que la cosa “els va esclatar a les mans”; que no els van consultar prèviament, vaja; i que tant lluitar per mantenir la dignitat lingüística perquè ara s’actuï així, en uns dies tan emblemàtics i educativament tan decisius en el tendre i mal·leable cos social dels marrecs. I se’n van queixar també altres ciutadans: “L’han ben cagat amb la cançoneta del caganer”.

Naturalment, no hi va faltar el contrapunt antipurista. Des d’aquest diari Eva Piquer advertia (*), amb to de complicitat anti, que “el registre col·loquial admet pleonasmes, amics puristes”.  L’escriptora enfortia la seva posició amb algun “argument”: “un lingüista solvent” li confirmava la sospita “que aquest pleonasme es fa molt, almenys en català central, i que ell no ho consideraria una falta sinó un col·loquialisme adequat al registre de la cançó”; però si no fóssim tan amics d’autoflagel·lar-nos –continuava-, també podríem mirar els efectes positius del cas: el fet que els Estopa cantessin en català una nadala “divertida i enganxosa composta per Albert Pla”, i el fet que la cosa hauria pogut ser pitjor, car una nena de tretze anys consultada per ella li assegurava que la versió correcta hauria hagut de ser “té que haver-hi un caganer”.

Com he fet des d’aquí altres vegades, intentem d’elevar-nos de l’anècdota a la categoria. La mateixa Eva Piquer em dóna pràcticament tots els “arguments” per fer-ho, llevat el primer. El primer gran argument és que els mitjans públics de comunicació que actuen en català tenen -afegida a qualsevol altra- una finalitat específica indefugible, sense la qual no tindrien justificació ni sentit: ajudar aquesta llengua a mantenir-se i propagar-se, però vetllant alhora per la seva dignitat.

Però bé: el fenomen és del català central, no pas de tot el territori que aquests mitjans tenen com a objectiu. I si en aquesta zona se sent “molt”, també és cert que no hi és una construcció exclusiva o emblemàtica, ni tan sols en nivells informals; i els parlants, per mica de formació o de preocupació lingüística que tinguin, el perceben com a col·loquial: de manera que els barcelonins poden no sentir incomoditat amb aquesta construcció, però tampoc no notaran res si se’ls diu “ha d’haver-hi un caganer”. Es tractaria, sí, d’un “col·loquialisme adequat” si aparegués esporàdicament i de manera efímera; però nego que ho sigui si la tonada es converteix en emblema i ens apareix dotzenes de vegades diàries durant tants dies. Aclarim, però, que aquí no hi hauria una “incorrecció” pròpiament dita, ni cap interferència forana, sinó un tret habitual propi d’aquesta parla.

Aquesta és la meva opinió. Em sumo, doncs, al malestar que he dit més amunt. Però la cosa va més lluny: l’arrel de l’atzagaiada no és pas anecdòtica sinó sistemàtica i preocupant. És la manca de suport polític i institucional a la dignitat de la nostra llengua, i per tant a la nostra dignitat com a poble. La majoria de solucions inacceptables de serials de la TV3 serien evitables, com en el cas d’avui, sense cap minva de “naturalitat”, només que realment ens ho proposéssim i deixéssim actuar amb més competències els professionals dels mitjans.

—————————————————————————————–

(*) Nota a peu de pàgina (meva, no del mestre Solà):
L’article d’Eva Piquer el trobareu aquí. No cal dir que, com tot el que ella escriu, el vaig llegir amb summa atenció però, en veure que sortia publicat en l’edició del 28 de desembre, vaig suposar que l’amiga Eva era l’encarregada de fer la innocentada del diari. Sobretot quan comentava allò de les celebracions que havíem de fer perquè els Estopa s’havien dignat a cantar en català.
I resulta que no, tu. Que d’innocentada res. Que anava de veres.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!