Totxanes, totxos i maons

Si no m’erro em sembla que avui s’acaba la sèrie d’entrevistes que Vilaweb Lletres ha anat fent a diversos editors del país per escatir com veuen la cita de l’octubre vinent a Frankfurt. De frases per destacar n’hi ha unes quantes però jo em quedaria amb el que diu Isabel Martí, l’editora de La Campana, quan se li pregunta sobre què s’hauria de fer perquè l’esdeveniment situés la literatura catalana en el mapa.  (n’hi ha més)

"La literatura catalana, al mapa, la hi posen els escriptors. I l’obligació de les institucions és de fer el camí més fàcil a la literatura catalana, que difícil ho serà sempre. No hem de perdre de vista que la competència internacional és ferotge. Quant escriptors hi ha al món?". Així de clara, directa i sense manies s’explica l’editora de La Campana. I té tota la raó. Amb Frankfurt o sense la nostra literatura ja fa temps que és al mapa perquè tenim un substrat d’escriptors i d’obres -en el passat, ara mateix i de cara al futur- que, almenys per la banda de la creativitat, no té res per envejar a cap altra cultura.

Les paraules d’Isabel Martí m’han portat a la memòria un llibre que vaig llegir fa uns mesos. És la "Guia de la Fira de Frankfurt per a catalans no del tot informats", el seu autor és el periodista Sergio Vila-Sanjuán i l’ha editat La Magrana.

En Sergio és un home que coneix molt bé les entreteles de la Fira ja que des de fa molts anys hi va com a enviat especial de La Vanguardia. En aquesta guia, per tant, ens parla de la Fira i de la ciutat però també de les mil vies de complicitat entre l’entorn i els milers i milers de visitants que durant cinc o sis dies converteixen aquella ciutat en la capital mundial de la indústria relacionada amb el llibre i tot el que hi penja.

De la "Guia…" -que ja vaig incloure en les meves recomanacions per Sant Jordi- poca cosa més puc dir tret que segurament durant l’agost li faré una nova repassada per tenir-la ben fresca quan a l’octubri torni a la Fira.

I posats a filar prim en destacaria dos detalls. El primer és el recordatori que fa Vila-Sanjuán de la tràgica mort de l’editor Víctor Seix durant la Fira de 1968 atropellat per un dels silenciosos tramvies frankfurtians. Un accident que va trencar aquell tàndem d’equilibri gairebé miraculós que combinava el sentit pràctic i el talent com a gestor de Seix amb les intuïcions i la imaginació de Carlos Barral i que, de fet, va obrir una profunda crisi en l’empresa que no es va resoldre fins a la marxa del poeta Barral.

L’altre moment que m’ha agradat del llibre és, precisament, un comentari d’Isabel Martí: "Una de les coses que més impressionen de la Fira és veure milers de persones explicant-se contes". I és cert. O almenys aquesta va ser justament la impressió que vaig tenir l’any passat -el de la meva estrena frankfurtiana- quan passejant pel pavelló dels americans i els canadencs veia totes les taules dels estands plenes de gent que comprava i venia, lligava i especulava, comprometia i temptejava negocis sense descans. I tot això a partir del poder de la paraula. La paraula generada per la imaginació d’un escriptor.

Gent que, ben mirat, el que feia era vendre contes. I gent que els comprava. Els uns els explicaven i els altres els escoltaven. Com ha funcionat sempre, vaja, l’imperi de la literatura.

Això no treu, però, que, com deia la meva àvia, entre conte i conte hi hagi gent amb molt de "cuento". Sense anar més lluny per aquí ja n’hem començat a tenir algunes mostres…

(i, com diria en Puyal, m’hi jugo un pèsol que això tot just acaba de començar.)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!