Totxanes, totxos i maons

Després de quasi tres mesos i mig oberta al públic, el proper diumenge 28 d’abril serà l’últim dia per visitar a la Sala Cotxeres del Palau Robert de Barcelona l’exposició “Llegir com viure. Homenatge a Joan Triadú (1921-2010)”.

La mostra no s’atura aquí, però. Ara es posa a caminar: el 9 de maig s’inaugura a Vic i després anirà a Sant Cugat, Granollers, l’Espluga de Francolí i Ribes de Freser fins a l’estiu de 2014.  (n’hi ha més)

Lògicament encara no hi ha dades definitives de visitants tot i que ja sabem que en els dos primers mesos i mig l’acollida del públic s’ha quantificat en 15.000 visitants -unes 200 persones cada dia-, xifra prou notable com per considerar l’experiència barcelonina com un èxit. Esperem que en la resta d’etapes del recorregut passi una cosa similar.

No cal dir com ens enorgulleix que sigui així perquè, malgrat la seva aparent senzillesa formal, els preparatius de l’exposició “Llegir com viure” ens han portat gairebé dos anys de feina. Creiem, però, que no ha estat debades: ara la figura de Joan Triadú és coneguda i valorada per moltes més persones que abans de començar i, per tant, això sol ja justifica els esforços i la dedicació.

Tot i que en els mitjans s’ha parlat principalment de les dues persones que exercim com a comissaris de la mostra -la Susanna Àlvarez i jo; segurament perquè estem en la banda més visible i, per tant, més a l’abast dels periodistes- el cert és que aquest projecte no hauria estat possible sense unes quantes persones que hi han treballat i s’hi han compromès en cos i ànima. Crec que ara, quan som a punt de tancar l’etapa barcelonina i de començar la itinerància, és el moment ideal per fer-los aquest reconeixement de manera pública.

Començaré per l’equip d’exposicions del Palau Robert. Un equip que funciona com una màquina perfectament greixada a les ordres de la subdirectora Carme Cañadell i amb l’imprescindible Santi Rifà, l’home de les solucions i que mai perd els papers, al capdavant. Amb ell, Jaume Busqué, capaç de trobar informació, dades, contactes i tot el que calgui a sota de les pedres, Carme Frigola, que va demostrar la seva eficiència en l’acte inaugural i en la Jornada Triadú del 4 d’abril i Tomàs Puntí, que vetlla per la difusió als mitjans de tot el que es cou dintre del Palau Robert.

Continuo el repertori de reconeixements amb la Fundació Flos i Calcat que s’ha encarregat de l’organització i la supervisió general del projecte. Gràcies a la seva bona feina l’exposició “Llegir com viure” ha pogut tenir un ampli ventall d’empreses i entitats col·laboradores: Bon Preu, Copcisa, Endesa, Fundació Abertis, Fundació Enciclopèdia Catalana, Fundació Jesús Serra, Fundació Lluís Carulla i Unnim BBVA. Una llista a la qual cal afegir-hi també els ajuntaments de Vic, Sant Cugat del Vallès, Granollers i Ribes de Fresser.

No es pot tancar aquest apartat dedicat a les entitats sense esmentar la feina de difusió que han fet l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, Òmnium Cultural i l’Agrupació Escolar Catalana en els seus respectius àmbits.

Entrant en l’exposició pròpiament dita val la pena començar remarcant la feina de l’empresa GROP, exposicions i museografia, S.L. que té al seu càrrec la sempre complicada missió d’efectuar els respectius muntatges i desmuntatges. Una feina important i delicada quan, com és el cas, en els propers mesos ens espera un llarg trajecte.

Capítol a part mereixen el disseny de l’espai i la producció de l’audiovisual que completa l’exposició. En el primer aspecte mai valorarem prou la feina feta per Virgínia Angulo i Eva Ríos, dues dissenyadores de l’equip d’ELISAVA, l’Escola Superior de Disseny i Enginyeria de Barcelona joves, actives i summament competents. D’elles dues i de ningú més va ser la magnífica intuïció de concebre l’exposició com una metàfora del passadís atapeït de llibres del pis on va viure la major part de la seva vida Joan Triadú al voltant de la qual s’ha articulat tota la mostra.

L’altra perla de l’exposició “Llegir com viure” és, sense cap mena de dubte, l’audiovisual de 30 minuts pensat, produït i dirigit per Mireia Sallarès. Veure de prop el progressiu procés d’encaterinament de l’autora per la figura i l’obra de Triadú i percebre com, a mesura que aquest procés avançava i madurava, anava esdevenint treball audiovisual d’alta volada, ha estat un dels plaers inesperats que ens ha donat aquesta exposició. El resultat, a més a més, s’enriqueix amb la locució de l’actor Lluís Soler. Pel que fa al suport en els detalls finals de la producció cal dir que ha anat a càrrec d’Eva Vilamala.

Tampoc fóra just oblidar els participants en la Jornada Joan Triadú que vàrem celebrar a primers d’abril amb gran afluència de públic: Joaquim Arenas, Sara Blasi, David Castillo, Carles Duarte, Agustí Pons, Jaume Subirana, Francesc Torralba i Ricard Torrents.

Un altre element clau ha estat la família Triadú. Si heu visitat ja la mostra haureu copsat perfectament que sense la seva complicitat -una complicitat incondicional que ha posat a la nostra disposició armaris, vitrines, calaixeres, àlbums de fotografies, etc. tant del pis de l’avinguda del Príncep d’Astúries com de la casa de Cantonigròs- aquesta exposició no s’hauria pogut fer. Un reconeixement ben gros, per tant, per a la senyora Pilar Vila-Abadal, la vídua de Joan Triadú, i també pels seus dos fills: Teresa i Joaquim.

En Joaquim, des del timó de la Fundació Flos i Calcat, ha estat fonamental fent gestions, movent contactes i posant oli a la maquinària a l’hora de les grans decisions. Unes funcions similars a les que ha desenvolupat Teresa, en el seu cas a un nivell de contacte més directe amb els comissaris i més arrelat en el dia a dia. Puc assegurar amb tota solemnitat que sense l’eficiència, la constància i el bon criteri de Teresa Triadú la nostra feina de comissaris hauria estat molt més complicada i, sens dubte, no hauria lluït tant.

Gairebé acabo aquest “dramatis personae” amb la Susanna Àlvarez i Rodolés, l’altra comissària, que ha estat la persona que ha treballat al costat de Joan Triadú durant els últims anys de la seva vida i que ha intervingut en les diverses publicacions que es van editar en els seus darrers temps. Especialment els “Textos i pretextos de pedagogia 1938-2008” i  les “Memòries d’un segle d’or”. Pencaire de mena, la seva feina d’ordenació, sistematització i arxiu dels nombrosos papers i carpetes del mestre ha estat -i ho continuarà sent en les etapes successives de l’itinerari de la mostra- una peça bàsica del projecte.

Acabo, ara sí, amb una referència als grans protagonistes d’aquestes setmanes de vida de l’exposició. Em refereixo al públic que l’ha visitada. Un públic molt variat format per antics col·laboradors de Joan Triadú, ex-alumnes, lectors de les seves crítiques, professionals de l’ensenyament, escriptors… Però també hi ha hagut un percentatge considerable de persones que el coneixien poc o gens i que, tot i això, han pogut saber de qui es tractava i quins eren els mèrits que atresorava. De moltes d’aquestes persones -i de les que passaran fins al proper diumenge- queda un testimoni de gran valor en el llibre que el visitant troba al costat de l’entrada perquè hi expressi les seves impressions.

Crec que serà molt interessant, amb temps i calma, fer un buidatge d’aquests testimonis escrits perquè estic segur que ajudaran a confegir un retrat sentimental de Joan Triadú que complementa, enriqueix i eixampla el discurs de l’exposició.

A tothom, doncs, gràcies. Moltes gràcies. De tot cor.