Totxanes, totxos i maons

Arribo a casa més tard del normal -dia de reunions fora del despatx i amb el PC espatllat des de bon matí- i em trobo un sobre amb novetats d’Edicions de La Magrana. Tot just començo a obrir-lo que em truca el meu amic S. per preguntar-me tot alarmat si ja he decidit donar-me de baixa de català i emigrar cap a països menys esquizofrènics.

Li pregunto a tomb de què li ve aquella apoteosi d’entusiasme i fe en la terra i em pregunta si no estic al cas de les darreres batusses parlamentàries d’avui entre CiU i ERC. "A Madrid no tenen prou mans -em diu- per fer-se palles de gust amb l’espectacle que els estem oferint".  (n’hi ha més)

Mentre em parla i m’explica detalls entro a Vilaweb (vegeu aquí) i llegint en diagonal se m’acut que potser és la primera vegada que el Parlament del meu país tomba una Resolució -dues, vaja- que preconitzaven el dret a la sobirania, la independència o l’autodeterminació de Catalunya.

Aleshores em ve a la memòria aquell article breu però contundent de l’escriptora Carme Riera a l’Avui quan la doctora Mieras es va carregar, ara fa tres anys,  l’Institut Ramon Llull: "Vergonya, cavallers, vergonya!", n’era el títol.

Quan penjo a l’amic S. acabo d’obrir el sobre de La Magrana i em trobo amb un llibre del jurista Alfons López Tena titulat "Catalunya sota Espanya". L’envolta una faixa promocional presidida per una frase d’allò més cridanera i ben trobada: "Espanya escanya, Espanya enganya".

I penso que sí, que Espanya enganya i escanya. I tant.

Però començo a dubtar seriosament que la nostra classe política sigui capaç d’evitar-nos l’engany i l’escany. I de no afegir a les nostres misèries el ridícul més espantós.

Diria que, en el fons, passa una cosa similar a la d’aquell davanter del Barça que es deia Manolo Clares: es marquen sols, tota aquesta colla.

—————————————————————————–

(Afegitó escrit l’endemà)

M’arriba un correu de M.P.G., una bona amiga d’aquestes Totxanes que, per l’adreça de correu que utilitza, diria que resideix a l’altra banda de l’Atlàntic. És un missatge d’allò més amable i deferent cap a la meva persona que agraeixo i que, per raons òbvies, no detallaré. Sí que, en canvi, em sembla significatiu el darrer paràgraf en el qual fa referència al seu fill que precisament fa anys -cinc- el mateix dia que jo (bona gent, els Peixos…):

"Aquests dies, veient el sainet que fan els polítics que teòricament ens representen, no puc més que desitjar que arribi un dia en què en Bernat pugui exercir normalment de català sense la feixuga càrrega d’haver d’explicar i de justificar sempre quin és el seu país."

No estàs sola, amiga meva.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!