Totxanes, totxos i maons

El primer record de la meva vida relacionat amb els escacs va lligat a una escena bastant surrealista però que juro que és autèntica (ja ho deia el diumenge, que sóc una mica raret). Dubto de l’any -podria ser el 1959 o el 1960- però no pas de la data: la revetlla de Sant Joan.

Jo estic assegut al menjador de casa dels pares que dóna a l’interior de l’illa formada per Sepúlveda, Ronda de Sant Antoni, plaça de la Universitat, Gran Via i Muntaner… (n’hi ha més)

Ja fa estona que s’ha fet fosc i es veuen els coets com s’enfilen cel amunt mentre el soroll dels trons, les piules i els petards no s’atura i omple l’atmosfera d’una olor acre de fum. El meu germà i la mare són al balcó del costat encenent una bengala darrere l’altra. El pare i jo, en canvi, ens dediquem a passar lliçó indiferents a la gresca pirotècnica que se’ns ofereix

"M’ensenyarà a moure les peces dels escacs?", li havia demanat (de vostè, naturalment) aquella mateixa nit quan acabàvem de sopar. I ell, mentre la mare desparava la taula, va anar a buscar a l’armari del despatx un llibre tronat, sense tapes i amb indicis evidents d’haver estat consultat moltes vegades que es deia "Usted puede ser campeón de ajedrez", un títol ben prometedor, com hi ha món!.
 
I allí mateix, amb el balcó del menjador obert de bat a bat i el tauler damunt d’una cadira, aquella nit de Sant Joan, entre espetecs de coets i fumassa de petards, mon pare em va ensenyar les primeres nocions del joc: els moviments dels alfils, dels peons, de les torres, dels cavalls, l’enroc (que ell cantava fent coincidir cada síl·laba amb el moviment de les dues peces implicades: en-roc)…

Després em va donar el llibre perquè l’anés llegint a poc a poc i fixant-m’hi. Va ser el meu primer manual d’escacs i no m’estranyaria gens que hagués estat el que va servir a mon pare (que era un magnífic jugador) per fer les seves primeres passes. El vaig conservar molts anys fins que un mal dia, en alguna de les periòdiques endreces que per raons d’espai vital em veig forçat a fer, li vaig perdre la pista. I molt em temo que sigui definitivament.

El tauler també es va morir. El joc de peces, en canvi, el conservo íntegre dintre d’una caixa de fusta en el buró que havia estat la taula de treball del meu avi i que tinc al rebedor de casa. Difícilment podria trobar-li un lloc més adient ja que, pel que em va explicar mon pare uns anys després quan me la va regalar, la caixa de fusta la va fabricar el meu avi a mida per allotjar-les. I, efectivament, posant en cada compartiment les setze peces en un ordre determinat ocupen el mínim espai possible.

Aquest avi de qui parlo era l’avi Domingo, el pare de mon pare, que es va morir just vint dies després de nàixer jo el març de 1950. D’ell recordo vivament una fotografia petita de color sèpia en la que apareixia jugant als escacs amb mon pare -aleshores un vailet vestit de mariner- al terrat del principal que tenien al carrer Diputació, a tocar de l’Escorxador (que aleshores era el "Mataderu").

Dissortadament aquesta fotografia també ha desaparegut i només està viva dintre dels meus records. Ja és això, ja, el pas del temps…

(continua aquí)