Totxanes, totxos i maons

Tot fa pensar que el 1956 va ser un dels anys més lúcids i productius de la vida i l’obra de Joan Fuster. M’arrisco a fer aquesta afirmació després de veure que en el ‘Diari 1952-1960’ hi ha uns quants articles ambiciosos i de llarg abast escrits durant aquells dotze mesos. En teniu una prova amb la selecció que fa uns dies vaig fer en aquest Bloc de l’article sobre la crítica literària (vegeu aquí el primer dels tres apunts que ocupava) i el que va dedicar als nacionalismes (vegeu aquí el primer dels tres apunts que ocupava). Dos exemples que demostren que encara avui, gairebé setanta anys després d’haver-les escrit, les paraules del savi de Sueca encara són útils i necessàries.

En un dels apunts anteriors amb els quals us he enllaçat explico que, de fet, tots els textos que Fuster va escriure al llarg d’aquell 1956 en el seu diari personal varen veure la llum per primera vegada dos anys després en un volum editat a Palma de Mallorca per Francesc de B. Moll titulat ‘Indagacions possibles’. A l’hora de la veritat, però, i sense que se sàpiga quines en varen ser les causes, un dels textos va caure de l’original i no es va publicar en aquella ocasió.

El desaparegut no és pas un text qualsevol: ocupa l’entrada corresponent al 23 de febrer del Diari i està dedicat a Erasme de Rotterdam (vegeu aquí l’article de la Viquipèdia) -uns dels grans referents de Fuster al costat de Michel de Montaigne (vegeu aquí)- i, veient que no havia sortit en la publicació anterior, el va aprofitar uns anys després per argumentar l’entrada “Intel·lectual” del seu esplèndid ‘Diccionari per a ociosos’, editat el 1964.

Aquestes peripècies editorials s’entenen si tenim en compte que el ‘Diari 1952-1960’ no es va editar fins al 1969. Va ser en el segon volum de l’Obra Completa de Joan Fuster que Edicions 62 va publicar en set volums repartits entre 1968 i 1994.

En l’apunt d’avui i en el que li seguirà demà he reproduït el text amb el format del ‘Diccionari per a ociosos’. Sigui com sigui és un text ric, amè i molt actual que parla dels dubtes i maldecaps dels intel·lectuals de tots els temps i em sembla que valia la pena que aquestes Totxanes se’n fessin ressò.

Si més no, a tall d’homenatge al gran Joan Fuster, el savi de Sueca clarivident, immarcescible…

‘Intel·lectual’

Joan Fuster, ‘Diccionari per a ociosos’ (Editorial AC, 1964)

Què en perdura avui d’Erasme? El nom, solament. O quasi solament el nom. Amb prou feines si un parell d’escrits seus aconsegueixen encara fer-se llegir. L’oblit del llatí i l’oblit del cristianisme han significat també l’oblit per a l’obra del Rotterdamès, que tenia les seves arrels en la vigència de l’un i en l’eficàcia de l’altre. El lector actual, si és curiós i no disposa de textos més urgents, s’empassarà sense esforç, potser amb interès, l’Elogi de la follia, perquè la sàtira, àdhuc quan va adreçada contra fantasmes, sempre resulta entretinguda. I no seria infructuós de fullejar, de tant en tant, l’animosa Querela pacis, ara, en temps inclinat a l’excitació bèl·lica, puix que hi trobaríem —com en algun opuscle, així mateix postergat pels anys, del nostre Vives— una lliçó venerable i ponderada. Ja no sé, però, si l’Enchiridion sabria retenir la nostra atenció: la meva, almenys, no. Dels altres llibres erasmians —glosses i traduccions bíbliques i patrístiques, epistolari, papers de polèmica—, els títols i els temes serien suficients per a apartar-nos-en, per a descoratjar-nos de la seva lectura, a les persones com jo, transeünts senzills i inerudits. Amb tot, el nom d’Erasme perdura, i perdura amb una mig gloriosa seguretat. No és únicament la fama pròpia i de mera inèrcia, que sol prolongar en la memòria de les generacions un prestigi abans viu però ja caducat; es tracta d’alguna cosa més: d’una fama, present i directa, viva, d’exemplaritat. L’home, l’home Erasme, l’actitud intel·lectual que identificà amb la seva vida, és el que nosaltres seguim admirant. En el santoral laic del món contemporani, l’humanista de Rotterdam ocupa un lloc concret, i hi rep les devocions més o menys apressades dels seus companys de professió en el segle XX: vull dir, d’aquells intel·lectuals que, no compromesos del tot amb un partit o una església, es reserven, amb no pocs escrúpols, l’adjectiu de «liberals».

Una primera raó que ens fa d’Erasme un veritable germà de destí és el drama mateix de la seva activitat d’escriptor. Sens dubte, en una altra època, més tranquil·la o sòlida que la nostra, això no hauria estat tan evident. No sempre l’intel·lectual s’ha vist en la immediata necessitat d’optar, i de decidir-se entre les faccions combatents que escindeixen la seva societat. El començ del XVI s’assemblava, en això, als nostres dies. Erasme hagué d’enfrontar-se amb un moment de revolució —de revolució religiosa aleshores— com l’intel·lectual d’avui —amb una revolució social—, i en tots dos casos el mateix fet de la revolució i de les seves conseqüències, estrany en part als plantejaments que en pogués fer l’escriptor, se li imposa durament. Roma i Luter, cadascú per la seva banda, exigiran d’Erasme una adhesió declarada a favor, és clar, de la pròpia posició, i Erasme sap que la seva consciència li dicta, simultàniament i parcial, simpatia i animositat per cada costat de la pugna. Si veu en el frare rebel una esperança purificadora, veu alhora en l’Església romana la garantia institucional del cristianisme. Erasme no vacil·la ni s’hi inhibeix: vol conciliar, que és una cosa ben distinta; aspira a la síntesi que integri els valors positius —positius al seu criteri— detinguts per cada contendent. Quan, en els últims temps, s’ha llançat la consigna de l’engagement, la situació moral de la majoria dels escriptors contemporanis nostres ha esdevingut, d’alguna manera, paral·lela a la d’Erasme. Invitats o comminats pels bàndols en guerra, o pels interessos i les coercions que hi juguen, els intel·lectuals d’ara repeteixen l’aventura erasmiana, salvant —com és natural— les distàncies de tremp i de circumstància.

És lògic que la fricció es produeixi, sobretot a partir d’un punt determinat: quan allò que per a l’intel·lectual era simple qüestió d’idees o de conducta personal, passa a ser substància i mòbil de reajustaments col·lectius. En general, mai una proposició teòrica no està desproveïda de possibilitat de convertir-se en causa d’agitació social, si aquest és el seu sentit respecte del statu quo establert. Però la perillositat varia, jutjada objectivament, segons siguin les condicions de l’ambient en què s’insereix. Una filosofia com la philosophia Christi d’Erasme, apareguda dos-cents anys abans o dos-cents anys després, hauria estat inofensiva, o en tot cas hauria estat més inofensiva: hauria passat potser desapercebuda, ningú no se n’hauria preocupat amb tant de rigor ni amb tanta ànsia. A principis del segle XVI, al contrari, havia de prendre fatalment proporcions i funció de fulminant decisiu. L’alta categoria del personatge i l’atractiu de la seva doctrina podien ésser factors de pes en aquella crisi religiosa: podien influir estentòriament en el debat que s’entaulava entre l’ortodòxia i el reformisme. Tothom desitjava la incorporació incondicional d’Erasme a la pròpia colla, perquè guanyant-se Erasme guanyaven un reforç valuós d’autoritat intel·lectual, un col·laborador sagaç i el públic escollit d’admiradors que tenia escampat per tota Europa. Erasme s’espantà en descobrir la perspectiva que s’obria al seu davant —precisament al seu davant. Ell, en les seves cambres provisionals d’humanista, d’home de lletres transhumant, escrivia i escrivia, perquè escriure era el seu ofici i la seva missió; però, a fora, dos exèrcits encontrats rebien els seus escrits preciosos com si fossin ajuts o sabotatges; si més no estaven disposats a rebre’ls —a considerar-los— així.

La postura d’Erasme de Rotterdam era, però, insostenible. Les faccions en lluita —aleshores com ara— es volen absolutes, encarnacions exclusives i totals de la veritat, quant a la teoria i quanta la pràctica. L’adhesió, per consegüent, suposava haver de sotmetre-s’hi. I és el que Erasme es negà a fer. No es decantava ni pels uns ni pels altres, ja que als uns i als altres tenia objeccions a argüir. La seva convicció personal, en part, o de vegades, coincideix amb la dels germànics revoltats, i en part, o de vegades, amb la tradicional de Roma. A aqueixa convicció restarà fidel: només a ella. Però és això el que els altres, els combatents, no acaben de comprendre: ells no conceben els termes de la qüestió religiosa del moment sinó en una fórmula primària i expeditiva, el «qui no està amb mi està contra mi» traduït al vocabulari pràctic de la política. El resultat fou que l’humanista hagué de ser tingut, ineluctablement, per sospitós, als ulls de tots dos partits: sospitós de fer el joc a l’enemic. I el cas és que tothom encertava en la sospita. Erasme no era un adversari declarat, ni neutral —adversari vergonyant—; era una cosa pitjor: un aliat traïdor. Per a l’Església catòlica romana, continua sent un súbdit seu —mai no l’abandonà formalment—, però tocat d’heterodòxia; per als luterans, un esperit afí, sovint un mestre, un inspirador, però incapaç de trencar amb l’obediència papista.

Les complicacions se li multiplicaren, a Erasme, quan volia —i necessitava— compaginar aquest designi tossut i integrador d’independència amb els seus problemes personals: amb uns problemes personals que li venien, encara, del fet de proclamar i de practicar aquella ambició. Erasme, ai!, ha de menjar, i en general ha de menjar a costa dels reis i de senyors eclesiàstics o seglars, que li passen pensions i subsidis. Els mecenes d’Erasme estan, i era natural, directament interessats, mesclats, en el plet religiós. L’humanista no sols ha d’evitar els paranys i les persecucions que de tot arreu l’assalten: ha de salvar-se, també, un mínim de calma i de confiança materials per tal de poder seguir treballant. A fi de conservar l’assistència dels poderosos, i de fornir-se algun recer mitjanament segur, el Rotterdamès es veié obligat a un funambulisme, aparent si es vol, perpetu, arriscat: intentava preservar-s’ho, i això li exigia una actitud incessant d’autodefensa, d’inacabable excusa enfront d’acusacions que l’exposaven a perdre aquells benifets. Les incidències de la seva relació amb el sector catòlic en són ben significatives. Titllat d’heterodox per teòlegs primmirats i feroços, Erasme no es cansa d’escriure justificacions de les seves idees en entredit: no para d’argumentar per provar-ne l’ortodòxia. D’altra banda, Erasme acaba sumant-se ala campanya antiluterana. En tot moment, sembla, l’escriptor cedeix probablement a pressions externes, o a temors propis, més que no pas a cap voluntat de puntualitzar. Sens dubte, ell hauria preferit dedicar-se a una obra major, en comptes de replicar a frares ergotistes, i hauria preferit també callar, en comptes d’agregar-se al cor antiluterà. Però hagué de fer-ho, l’una cosa i l’altra, per un imperatiu de raonada conveniència. Importa, tanmateix, recordar que Erasme, en aquests moments forçats, no fou insincer. Posat a simular, hauria pogut adoptar la condició militant que els catòlics li demanaven, desbaratant així les suspicàcies dels religiosos i de la cúria. A ell, li repugnava la comèdia i la submissió. I es manté, malgrat tot, i fonamentalment, en el seu lloc de sempre: sap que la sospita no s’esvaeix perquè escrigui llibres contra Luter; es limita a escriure’ls, però, amb l’esperança única d’atenuar la fúria dels seus enemics i, de retop, retenir la complaença dels protectors pro-romans.

(Continua -i acaba- aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!