Totxanes, totxos i maons

(La primera part d’aquest apunt la podeu veure aquí)

Les condicions de l’intel·lectual d’avui no són ja les de l’època d’Erasme. Davant el conflicte actual, l’home de lletres —almenys, l’home de lletres d’Occident— es troba en una posició prou semblant: de tota manera, ara no depèn de la generositat de mecenes que calgui acontentar, ni està tan aventurat a repressions inquisitorials. En certa mesura, subsisteix la vinculació econòmica entre l’escriptor i una classe social concreta —la dominant, que li compra els llibres i l’afalaga—, i encara hi ha sistemes coercitius, declarats o no, que reprimeixen les seves activitats en profit d’aquella mateixa classe (la qual és, no cal dir-ho, una de les faccions en armes, en la dissidència actual). Però si els riscos que hi corre no són tants ni tan greus com els que corria l’humanista del XVI, també els tem. L’abast simbòlic que, en els nostres dies, assoleix la figura d’Erasme, prové d’això: que els intel·lectuals contemporanis, com ell, es neguen a la servitud implícita en tot engagement, i, com ell també, manquen de gallardia, de coratge, per a plantar cara a les inclemències d’una societat adversa. L’escriptor occidental té por de comprometre’s rotundament amb el comunisme més o menys oficiós, perquè no desconeix l’aplicació «funcional» que se li assignaria; té por, a més, de trencar tots els seus lligams amb els mecanismes burgesos que combat, però que, en última instància, el protegeixen i l’alimenten. Ell, sí, està —per dir-ho d’alguna forma— en l’oposició: sobretot, en oposició íntima (o potser en contradicció) a l’estat de coses constituït. Una bona part dels nostres homes de lletres —els que inspiren aquesta reflexió—s’ofenen si se’ls retreu la seva filiació burgesa; fins i tot quan no gosen renegar-la, s’afanyen a distingir-la, a exceptuar-la de les responsabilitats sinistres que recauen sobre la societat capitalista. Es preocupen, però, com es preocupava Erasme, de no associar-se amb l’altra oposició, la militant i veritable, la del partit revolucionari, a pesar de totes les coincidències possibles. I es preocupen, al mateix temps, de conservar els avantatges que dins el món burgès tenen reservats, sense per això abdicar les seves condicions d’antagonistes, ni deixar d’enunciar-les, encara que sigui cautelosament. L’equilibri, tan precari, en què Erasme es volia sostenir, es repeteix ara a gran escala i en una diversitat d’encarnacions prou torbadora. Seria, tanmateix, erroni, a més d’injust, creure que s’hi ventila només un problema de comoditat, de salvaguarda confortable. En realitat, aquest no és ni tan sols el principal. Jo he preferit anotar-lo en primer lloc, destacar-lo, solament per treure-li d’antuvi, a la qüestió, tot l’èmfasi previsible en el cas. La raó és clara. L’intel·lectual, ja se sap,
acostuma a rodejar el seu ministeri d’una aurèola gairebé religiosa: la qual, de fet, no és gratuïta, ja que al cap i a la fi el seu rol dins la societat supleix algunes funcions de l’antic i decaigut magisteri sacerdotal o dels esporàdics intents del profetisme: guiatge i revulsiu. Però també és cert que no queda al marge de les sol·licitacions que assetgen qualsevol altra mena d’home: passions i febleses personals, incentius i interessos socials. Lògicament, l’intel·lectual tendeix a ocultar aquest darrer aspecte, per pur instint de decència. Convenia, de tota manera, ressaltar la importància del factor a què m’he referit, abans de seguir endavant. Convenia dir sense embuts que Erasme no era un heroi. I insinuar, de passada, que l’heroisme és un talent estrany a la família literària. Entre els homes de lletres no trobarem mai un heroi. Hi ha hagut, i hi ha, descarats —com Villon, Juan Ruiz o Jean Genet—, senyorets —com Goethe, Ausiàs March, o Shelley—, boigs —com Llull o Léon Bloy—, covards, tímids o assalariats —com la majoria. Ni els tipus estil Rimbaud, ni els infinits suïcides, ni tan sols els qui es moren de gana, no hi tenen res a veure, amb l’heroisme: amb l’heroisme de què ara parlo. Perquè jo vull referir-me especialment a la resistència inflexible que el literat hauria d’alçar enfront dels requeriments arters o amenaçadors de la societat, per tal de mantenir i propugnar, sense concessions, tant els seus punts de vista doctrinals i els judicis inherents, com el dret que té a sustentar-los, i tot això, a costa del que fos i dins la més estricta coherència ètica i psicològica. Erasme no era un heroi així. Tampoc no ho és cap dels intel·lectuals en què avui es reprodueix el seu drama. Potser, doncs, caldria rectificar allò que he escrit al principi: diguem millor, ara, que la significació d’Erasme no és exemplar sinó merament representativa. Si li som una mica «devots» —a la seva biografia, insisteixo, no als seus llibres—, és perquè sempre resulta consolador pensar que hi ha hagut algú —ell— en qui reconeixem la imatge de les nostres inquietuds i les nostres desorientacions, suportades per una vegada amb tanta dignitat com era possible.

Venia dient, però, que no tot era problema de comoditat. En l’estira-i-arronsa de subterfugis i disculpes a què es lliurava l’humanista de Rotterdam descobrim de seguida més motivacions que el simple propòsit d’assegurar-se unes rendes irrisòries o d’estalviar-se molèsties amb els poders que el vigilen. Erasme recela davant els partits disputadors, i recela per allò que és el sentit entranyable de la seva professió. Els seus enemics, de l’una banda i de l’altra, no sols ataquen, en atacar-lo, una posició ideològica concreta —la seva aparentment ambigua philosophia Christi—: ataquen, de més a més, les «bones lletres», és a dir, en equivalència moderna, la cultura. Erasme està segur de ser un dels puntals de la restauració humanística, de les litterae humaniores —i ningú no s’atrevia, ni s’atrevirà a discutir-li-ho—; està segur, així mateix, que les «bones lletres» renascudes són, en si, un valor, un dels més alts valors de què la humanitat de la seva època pot gloriar-se. La barbàrie luterana i la barbàrie fraresca posen igualment en perill els guanys de l’humanisme, reviviscències com són del medievalisme ancil·lar i ignorant. El clima de violència en què viu Europa no és tampoc propici a la nova afirmació literària, o almenys als seus projectes de continuïtat expansiva. Totes dues coses s’impliquen mútuament, barbàrie i violència. I sens dubte el mot exacte a reportar ací és: llibertat. L’home de lletres actual mai no ha deixat de pensar-hi. Erasme sentia els sectarismes al seu entorn, aferrissats i a l’aguait: d’una banda, impacients davant el neguit de perfecció que és essencial en la labor creadora de l’escriptor pulcre i rigorós, de l’humanista que anhela l’elegància de la forma i del pensament; de l’altra banda, volent convertir l’home de lletres en un propagandista, en un apòstol de la secta, reduint-lo al seu dogmatisme i a les seves convencions. Erasme sabia que, si triomfava qualsevol dels partits bel·ligerants, es destruiria tot allò que ell havia promogut i patrocinat: justament, l’humanisme, el seu humanisme havia introduït aquella doble novetat, és a dir, el gust pel treball minuciós i subtil, i l’alliberament de les traves doctrinals imposades. Avui, l’intel·lectual té els mateixos temors. Hi ha la violència: la dels fets materials, i la pròpia dels moments tibants i aspres, en què els temes de gabinet són també temes de col·lisió multitudinària. I hi ha les barbàries, d’un signe o d’altre. Als ulls de l’humanista del XVI com de l’escriptor occidental del XX, «barbàrie» és tot el que posa en perill el quadre de condicions dins el qual es produeix l’operació intel·lectual tal com ells entenen que s’ha de produir: condicions, en un mot, de llibertat. Per molt grans que siguin les seves convergències amb el partit revoltat, l’home de lletres dubta a afiliar-s’hi: la seva agregació el portaria a dimitir d’aquella llibertat, per a esdevenir un simple portaveu de la doctrina estatuïda i un servidor lletrat en les seves campanyes. Erasme, més que no pas Luter, és el representant d’un veritable «lliure examen», en el sentit que aquesta fórmula adopta en el camp laic de la intel·ligència. D’Erasme, pràcticament, l’ha heretat la moderna cultura europea, i l’ha fet centre de la consciència intel·lectual. Només si té garantida la seva llibertat —interior i exterior— l’home de lletres es creu en possibilitat de seguir sent home de lletres. Aquesta llibertat, de més a més, avala el seu rendiment professional.

Estem, però, ben lluny de qualsevol vel·leïtat diguem-ne «esteticista». Si l’escriptor vol sostreure’s a tota disciplina confessional, no és perquè pretengui desentendre’s de les qüestions candents, ni perquè estimi el seu art com un fi en si mateix i superior als altres fins de la societat. Erasme repudia, certament, el mal llatí dels seus enemics, però també la mala escolàstica: mal llatí i mala escolàstica són solidaris, enfront del bon llatí i de l’humanisme cristià solidaris que practica el Rotterdamès. Erasme no juga a fer el ciceronià: l’amor pel bon estil, la correcció implacable, la gràcia expressiva, no són mai per a ell un fi; tampoc, potser, un mitjà; els considera
indissolubles amb el contingut ideològic que exposen. Ací, com sempre, no resulta discret de fer separacions: tot respon a una sola i profunda resolució inicial. El cristianisme que Erasme predica és la manifestació religiosa d’una actitud que, en l’ordre literari, es manifesta també d’una manera concreta. Els atacs contra aquell afecten igualment aquesta, i viceversa. En els nostres dies, el paral·lel pot observar-se sense gaire esforç. Quan l’intel·lectual es nega a «comprometre’s» —a «enrolar-se»—, no ho fa per eximir-se de responsabilitats i tancar-se en la suposada torre d’ivori de «l’art per l’art». N’hi ha que sí que busquen aqueixa evasió; però d’aquests no parlem. L’home de lletres actual no és, ni se sent ni es vol estrany a les qüestions vitals del seu món: sobre elles té la seva visió, en elles participa i influeix sobre elles en la mesura que li és permès. I, en realitat, no concep la seva literatura desconnectada de les conclusions a què, en aquest aspecte, ha arribat. Literatura i —passeu-me la insuficiència de lèxic— opinió són una sola i indiscutible entitat, en els seus càlculs. La llibertat, de què tan gelós està, li és radicalment necessària: sense llibertat no hi ha per a ell possibilitat de responsabilitzar-se davant els problemes, no hi ha possibilitat de literatura. En el seu criteri, la cultura s’ha de basar forçosament en les condicions que ha deixat establertes, notant de fet com en teoria, la societat liberal.

Potser això no és més que un prejudici, o un judici viciat per la mateixa índole petit-burgesa de la mentalitat que predomina entre els escriptors d’Occident. El testimoni de la història vindria a assegurar-nos que hi ha hagut èpoques, no curtes, en les quals la cultura, una cultura tan respectable com la nostra, ha estat possible en condicions ben distintes: en condicions exactament antípodes de les liberals. Naturalment, la prevenció de l’intel·lectual va, avui, dirigida a les pretensions dogmatitzants i absolutistes del comunisme. Thierry Maulnier —escriptor de dreta i, per tant, gens suspecte…— no descartava que pogués donar-se un Bossuet comunista. I hem d’admetre que, en el pla de les suposicions, no sols un Bossuet sinó fins i tot un Dant hi és possible. El Dant, en efecte, seria un dels noms genials susceptibles de ser al·legats a favor d’una cultura no liberal, perquè l’Edat Mitjana, ferma en una ortodòxia i en una jerarquia, el va permetre. La llibertat —la llibertat liberal—, doncs, no és necessària per al geni, ni per a l’escriptor que ni a geni no arriba. Però cal tenir present, amb tot: en primer lloc, que sí que és necessària per a determinat tipus de geni o d’escriptor; i en segon terme, que és precisament aquest tipus de geni i d’escriptor el que, per ser el seu, l’intel·lectual d’avui vol resguardar contra el comunisme i contra l’anticomunisme. El record d’Erasme torna a la nostra consideració. Aquesta cultura que hem anomenat liberal té en ell el seu origen. L’humanista de Rotterdam enceta un període en la vida moral de l’Occident, que es caracteritza per la ruptura amb el concepte, perdurat durant l’Edat Mitjana, d’una cultura eclesiàstica o paraeclesiàstica, subordinada i adjacent. Amb totes les seves astúcies, a desgrat de totes les seves concessions, Erasme escriu ja fora de l’Església romana, i es manté igualment fora del luteranisme. D’aleshores endavant, l’home de lletres europeu aspirarà a conservar l’autonomia, a augmentar-la, erigint-se així davant els poders, les injustícies i les intimidacions. L’aspiració ha resultat a la llarga potser una mica petulant. Però, des de l’angle psicològic, això és un factor que té la seva importància. Mentre en l’intel·lectual modern segueixi arrelada aquesta convicció, no abandonarà la seva reserva. Per a bé o per a mal. Covard, i trampejant, tractarà de resistir-s’hi. Com va fer Erasme, el pobre, malalt, dèbil, previngut, reticent, enginyós, equívoc Erasme de Rotterdam…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!