Totxanes, totxos i maons

Quan preparava la nostra estada de dos dies per la Toscana i, més concretament, la nostra visita al Duomo de Florència i a l’espectacular cúpula de Brunelleschi vaig pensar de seguida en l’Albert, un company de feina que és historiador de l’art. Estava segur que em donaria algunes orientacions de cara a fer més profitosa la nostra visita i val a dir que no em vaig equivocar gens: al cap de pocs dies m’arribava un detallat manual sobre les tècniques constructives emprades per l’arquitecte que em va ser d’allò més útil per copsar la magnitud de l’obra que contemplàvem.

Pocs dies després l’Albert em va preguntar si tenia previst de visitar també el convent de Sant Marc i en dir-li que sí perquè allí hi ha unes quantes obres de Fra Angelico que també formaven part del nostre programa em va enviar un missatge molt enigmàtic.

Em deia el següent: “Quan siguis a Sant Marc fixa’t en el recorregut que fas des de l’entrada al convent i on estàs quan veus la primera pintura. Després m’ho expliques. Vull saber si encara és igual. Fa uns anys vaig escriure un article sobre “ensenyar l’arquitectura” en el qual aquest petit moment era una de les estrelles.”

Esperonats per aquest intrigant encàrrec vàrem fixar-nos molt bé en tot el trajecte que féiem des de l’entrada de l’edifici. Primerament vàrem envoltar un claustre amb un monumental cedre al mig (una sageta cap el cel per comptes de l’habitual pou que apunta cap avall) i a continuació una escala de dues tramades perpendiculars que puja al primer pis, allí on hi ha les cel·les del convent -una trentena llarga- moltes de les quals varen ser decorades per Fra Angelico que hi va viure durant molts anys.

Quan vàrem arribar al primer replà i ens preparàvem per iniciar l’ascensió de l’última tirada de graons vàrem entendre què volia dir el meu company: al final de tot, emmarcada perfectament en l’espai de la porta, situada en un punt de la paret que no té cap sentit si no és per la seva contemplació expressa des de l’escala -just on érem- ens esperava l’Anunciació de Fra Angelico.

Vaig fer la fotografia que il·lustra aquest apunt -desenfocada i amb presses aprofitant un moment que el vigilant no mirava i que no passava gent- i ens vàrem disposar a gaudir d’aquells instants irrepetibles.

No diré més. Em limito a reproduir el fragment de l’article que ahir mateix l’Albert em va enviar com a prova del nostre encert. Porta un títol d’allò més suggestiu: “De què ens parlen les pedres?” i em sembla prou eloqüent com perquè  jo pretengui ara espatllar-lo amb cap acotació:

“L?arquitectura és funció, però també espai i escala. El mitjà més directe per experimentar-los no pot ser altre que la visita. Recórrer passadissos, sales i exteriors; mirar un pati des de diferents plantes, sentir l?acústica d?un gran espai, tocar uns murs freds per la humitat.

En veurem un exemple: L?any 1436 l?orde dels dominics van comprar a una ciutat italiana un modest convent. Van voler guarnir-lo i decorar-lo i van cridar un dels seus frares, ben dotat per a l?art, que s?hi va desplaçar des de Fiesole per pintar-hi diferents escenes, una de les quals era l?Anunciació a Maria. Aquest pintor era Fra Angelico.

Moltes vegades hem vist aquesta meravellosa escena reproduïda en pòsters, llibres, postals? Mai no apareix com és en realitat: pintada directament sobre una modesta paret blanca, al final d?un tram d?escales d?accés a les cel·les. Sempre ens han ensenyat la imatge retallada, un text sense el context arquitectònic, mancada del relleu emocional que li dóna l?espai on està situada. El recorregut d’aquesta escala és una part essencial de la pròpia pintura. Mai, sota cap concepte, s?hauria de variar el traçat de l?accés a les cel·les del convent de Sant Marc de Florència. Perdre aquesta aproximació provocaria un empobriment irreparable.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!