Totxanes, totxos i maons

La vida de vegades propicia coincidències d’allò més cruels. Una de les coses que a l’A. i a mi ens van cridar més l’atenció durant aquests dies que hem fet el turista per Roma va ser la gran quantitat de gent -amb aparença de ser, també, turistes- que anava pel carrer abillada amb una samarreta de color vermell.

"Això sembla la Rambla en vigílies d’un partit de Copa d’Europa", vaig comentar.  (n’hi ha més)

I el cert és que no anava gens desencaminat perquè resulta que aquell dissabte es jugava a l’Estadi Olímpic de Roma un partit de la Copa de les Sis Nacions de rugby entre Gal·les i Itàlia. Tota aquella munió de gent uniformada de vermell eren, per tant, seguidors gal·lesos que no es van voler perdre l’oportunitat de veure el partit i de retruc, com nosaltres, conèixer la Ciutat Eterna.

Uns dies després, ja a casa, vaig llegir al diari la notícia (vegeu-la aquí) que el vicepresident Carod havia viatjat a la seu del COI a Lausana per exposar, en representació del govern de Catalunya, la iniciativa d’uns Jocs de països sense Estat -a l’estil dels de la Francofonia o de la Commonwealth- en els quals les nostres seleccions esportives poguessin competir sense problemes… diplomàtics (per dir-ho d’una manera fina).

Poques hores després l’oposició, com pertoca, va deixar de volta i mitja la proposta qualificant-la de renúncia i l’endemà mateix el partit del senyor Carod va emetre una nota explicativa que, també com pertoca, venia a dir (vegeu-la aquí) que de claudicació res de res.

Val a dir que ni el senyor Samaranch ni el Secretari d’Estat de l’Esport del govern espanyol han expressat cap oposició a la mesura. I com que ja fa bastants anys que crec que si alguna iniciativa endegada des d’aquí  indigna els espanyols, perniciosa per a nosaltres segur que no ho és, aquesta tàcita conformitat em fa pensar que en aquest cas potser sí que els arguments de l’oposició tenen fonament.

La veritat és que després de vint-i-tres anys de peix al cove, de menjar poc i pair bé i de qui dia passa any empeny jo m’esperava una mica més d’audàcia del meu govern. I veig que no. Que continuem amb la mateixa via acomodatícia que defuig l’enfrontament directe amb els que han tingut sempre la paella i el mànec.

Ja vaig dir (vegeu aquí)  fa uns mesos, a propòsit del Catalunya-Euskadi de futbol, que aquell partit -que va deixar d’allò més satisfets als espanyols- em semblava una solemne baixada de pantalons ("Eso, eso, que jueguen entre ellos hasta que se cansen. A ver si así dejan de tocar los cojones"). I que al que havíem d’aspirar és a jugar contra països (amb perdó d’Euskadi) normals. Encara que fos contra Polònia i el Dia dels Innocents.

Potser és allò de les coincidències que deia en començar aquest apunt, però el contrast entre aquells afeccionats gal·lesos que eren a Roma per participar en un torneig de nacions i aquests quimèrics Jocs de Països Esportius Europeus Open -que em sembla que és així com han batejat l’engendre- és massa fort. Massa cruel, vaja.

————————————————————————————-

(afegit el diumenge 18 de març)

El Sr. Vicenç López m’escriu un amable correu en el que rebat alguns aspectes d’aquest apunt sobre els Jocs del senyor Carod. En algun cas, per cert, esgrimeix arguments que jo també he emprat cosa que em fa pensar que potser no he estat clar del tot en la meva exposició. Crec que val la pena reproduir íntegrament el que em diu perquè en aquest món tan complicat en el qual ningú està en possessió de la veritat totes les opinions són dignes de ser tingudes en compte. Sobretot si, com és el cas, tenen substància i s’expressen amb educació i respecte: 

_{^{"Benvolgut Sr. Isern, sóc lector del seu bloc i valoro molt la seva informació quan aquesta es refereix a literatura, música i fets diversos. Però quan hi escriu de política no solc estar massa d’acord amb vostè. Avui mateix no estic d’acord que es critiqui Carod i el nostre govern. Som un país ocupat, Sr. Isern, i la paella pel mànec la tenen ells, els espanyols, i nosaltres, fem el que fem, sempre quedarem amb evidència, sobretot si tenim una oposició que amb la mà esquerra es ven un estatut per un plat de llenties i amb la mà dreta fa el milhomes catalanista de pedra picada. El nostre govern, si no disposa, com no disposa actualment, d’una gran majoria que doni suport al sobiranisme, té molt poc a pelar. I encara que així fos es pensa que els de Madrid no ens posarien bastons a les rodes? Si no tenim seleccions, ni concert econòmic, ni altres drets i ens hem de dedicar a mendicar és perquè a Madrid ho volen així perquè manen. Està clar, oi? I amb aquesta situació de dependència, el nostre govern mal si fa i mal si no fa. Doncs val més que faci encara que sigui poc. I l’oposició, o sigui CiU, val més que calli perquè, tal com va informar el Sr. Gonzàlez, sots-director del diari Avui, la idea de crear una associació de països esportius (de segona divisió com diuen ara ells) va ser del Sr. Maldonado militant d’aquesta federació. Oi que m’entén? Va llegir aquest l’article d’ahir?, em sembla que era, doncs li’l recomano. Tal com va dir Carod, la normalitat ens la donaria un estat propi. Jo ja fa anys que ho tinc claríssim, això. I espero que cada dia que passi hi hagi més catalans que ho vegin tan clar com jo. És l’única manera, guanyar la independència d’un manera democràtica a les urnes, convencent, parlant, escrivint i difonent aquesta idea. O si no la lluita armada. Mentretant ens ho haurem de pintar a l’oli. I no hi ha més cera que la que crema."}}

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!