Totxanes, totxos i maons

A principis dels 80’s vaig tenir la gran sort de conèixer un dels homes que va crear i estructurar l’esmentat Centre Informàtic. Parlo de l’enyorat Josep Ibáñez Senserrich, informàtic il·lustre i il·lustrat. Un home polifacètic que ens va deixar el 2004 i sobre el qual teniu aquí un retrat biogràfic que li va fer Albert Jané i que us recomano que llegiu.

Per aquells anys vaig haver de fer nombroses visites a la seu que el Centre tenia al carrer d’Escipió, al barri de Sant Gervasi. D’aquesta manera vaig anar coneixent el Pep Ibáñez, el Josep Molas, l’Eugeni Sallent (ara director de TV3) i el Xavier Mateu (l’home que a finals de la dècada dels 60’s va guanyar el concurs  de TVE “Un millón para el mejor” i que va revolucionar tot el galliner quan en la darrera prova abans d’obtenir el milió de pessetes es va posar a parlar en català davant de les càmeres i en rigorós directe donant les gràcies als seus pares).

Aquestes persones varen ser les primeres del ram de la informàtica amb les quals vaig començar a establir contacte al llarg de la dècada dels 80’s i, com ja he dit, a causa de la meva feina als departaments d’Ensenyament, els primers anys, i de Cultura, de 1988 endavant.

Tots aquests informàtics que acabo d’esmentar -i uns quants més que ometo per no fatigar el lector- eren tècnics d’alt nivell formats en la majoria dels casos a l’empresa IBM que era la que en aquella època tallava el bacallà. Eren, doncs, persones amb una formació molt exigent i que dominaven unes habilitats i coneixements que pel comú dels mortals eren complexes i abstractes.

Ells i tots els seus col·laboradors formaven una espècie de casta que es distingia de seguida per la manera de vestir i de captenir-se: camisa, corbata, els més joves barba de quatre dies perfectament cuidada, llenguatge carregat de tecnicismes…

Amb el pas dels anys s’han anat produint uns quants relleus generacionals alhora que aquella estructura informàtica centralitzada de la Generalitat ha evolucionat d’acord amb els temps. Ara tenim una lleva de tècnics informàtics que han passat de ser uns quants anys més grans que jo a tenir l’edat dels meus fills. Continuen, això sí, traginant vestit i barba de quatre dies i, a més a més, solen anar equipats amb els ginys mòbils més avançats del mercat. D’aquells que, a més a més de telefonar, fan una pila de coses més.

A diferència dels pioners que vaig conèixer trenta anys enrere els d’ara esquitxen profusament la seva conversa amb expressions angleses com “look and feel”, “quick off”, “know how”, “streaming”, “mainstream” i coses així.  Fins i tot hi ha un subsector que, a més a més de combinar anglès i català en les seves converses, el cinquanta per cent de les frases que ejaculen són en castellà, cosa que, a part d’enervar-me bastant, certifica la meva teoria que seguir els programes d’Eduard Punset provoca efectes secundaris no sempre recomanables.

Són un grup ben curiós, els informàtics. Fa tres anys gairebé dia per dia vaig parlar-ne aquí d’un dels que aleshores veia freqüentment: el Ricard M. Ara feia temps que no coincidíem i avui l’he pogut saludar fugaçment mentre esperava l’ascensor. D’aquest contacte ha vingut tot això que acabo d’escriure. Una batalleta de iaio a pocs mesos de prejubilar-se que cada vegada que mira cap enrere comença a recordar coses i gent i que, cregut que tot això li pot fer gràcia a algú, no pot reprimir les ganes d’explicar-ho.