Totxanes, totxos i maons

La primera notícia que m’arriba sobre Víctor Obiols és un llibre de poemes que ara mateix tinc damunt la taula mentre escric aquest apunt. Es titula “Carrer d’hivern” i va ser publicat l’any 1983 per Edicions del Mall. Va guanyar el premi Miquel de Palol de poesia de l’any anterior i va aparèixer amb un pròleg d’Eugenio Trías, un epíleg de Francesc Badia i dibuixos interiors de Josep Sales. 

Conservo una crítica d’Àlex Susanna a El País en la qual deia que “Carrer d’hivern” li recordava “l’encantadora deliqüescència d’un Keith Jarrett” i que li augurava… (n’hi ha més)

Un altre retall que conservo de la mateixa època és una entrevista a l’Avui amb un titular inequívoc –“Víctor Obiols, un poeta que cerca la inspiració en el rock”– i una fotografia que ens mostra un jove de 23 anys abillat amb barret que observa la càmara amb una mirada somiadora i un pèl desvalguda. Una mirada, vaja, que desvirtua força la intenció del protagonista de posar pel fotògraf amb l’obligada cara de mala llet pròpia dels joves irats.

En la introducció de l’entrevista ens assabentem que Víctor Obiols és “també cantautor de música popular, inserit dins l’òrbita del rock. A més, alterna aquestes activitats amb els estudis de filologia grega a la Universitat de Barcelona”. És a dir, que poca broma, doncs, amb aquest vailet.

I, de fet, si consulteu la seva fitxa del Qui és qui veureu que el nostre home no només és llicenciat en Filologia Clàssica sinó que doctoreja en literatura i té un Màster en Musicoteràpia a part d’una bibliografia formada per sis llibres de poesia publicats entre 1974 i 2009 i un parell de premis. També hi trobem, entre les seves perversions, una vida paral·lela en el món del periodisme científic i cultural camuflada sota el pseudònim de Jordi van Praag.

Dit tot això no és estrany que una de les vies per les quals em vaig enganxar fa molts anys a l’obra musical de Víctor Obiols fos l’excel·lent nivell de qualitat de les lletres que tragina. Això fa possibles petites i agradables sorpreses com, per exemple, trobar el mot “taujà” en el títol d’una de les seves millors cançons (*) o el mot “nyèbit” en una de les que més m’agraden del seu darrer disc. I, no cal dir-ho, perfectament aplicats en ambdós casos.

Fins aquí, doncs, tot el que us puc dir de Víctor Obiols. Arriba el moment, en el següent apunt, de començar a parlar de Bocanegra.

———————————————————————————–

(*) La cançó forma part del disc “Bocanegra U”, de 1986; la majoria de les lletres del qual eren, de fet, de Pepe Sales. Tanmateix aquesta cançó en concret –“Aniversari taujà”(**)–  va ser un regal que Obiols li va fer al seu amic Sales quan aquest va complir trenta anys. Per això li atribueixo al nostre home el mèrit de la tria del mot.

(**) Ara que m’hi fixo, de fet en el disc el que posa és “teujà”, no “taujà” (que és el mot correcte). Podria tractar-se d’una errada, però tenint en compte que tant Sales com Obiols són (eren, en el cas de Sales) gent competent des del punt de vista lingüístic, penso que potser estem davant d’un joc de paraules privat  entre “taujà” (és a dir, sense malícia, bonhomiós) i la combinació de “teu” (l’aniversari) i de “ja” (per ara). “Aniversari teujà”: el teu aniversari ara, taujà. En fi, m’empatollo molt, segurament…

Ja m’ho aclarirà el Víctor (si acaba llegint tot això i té la moral d’arribar fins aquí baix).

———————————————————————————–

(Continua aquí)