Totxanes, totxos i maons

Visita fugaç al pessebre oficial que l’Ajuntament de Barcelona ha instal·lat, com cada any, a la plaça de Sant Jaume. I dic fugaç perquè és justament això: un vist i no vist. D’això el tifa de torn en dirà segurament “una proposta minimalista”. Jo en dic senzillament una presa de pèl. Suposo que qui llegeixi això ja sap de què va: un cub de vidre transparent en l’interior del qual hi ha cinc figures i prou: Sant Josep, la Mare de Déu, el Nen Jesús, el bou i la mula. La figura més gran deu fer uns quaranta centímetres d’alçada i, això sí, totes estan pintades amb un espantós i postmodern color daurat.

No m’exclamo perquè, com s’ha dit, hi falti el caganer ja que, posats a fer llista d’absències, no hi són tampoc ni l’àngel, ni l’estrella, ni els pastors, ni els Reis amb els seus camells. M’exclamo (bé, ni tan sols això perquè del senyor Clos i la seva colla d’intel·lectuals profunds i de cosmopolites de via estreta no m’espero gaires meravelles), diguem que com a ciutadà m’emprenya el que la iniciativa municipal traspua de desídia i de desinterès. De dir “Ara farem el pessebre perquè toca” com d’aquí a unes setmanes tocarà muntar el Carnaval i més endavant els Jocs Florals. Això sí, fem-ho ben modern. No fos cas… (n’hi ha més)

El pessebre 2005 del senyor Clos és la mostra més evident de la seva immensa fatiga transformada en desinterès, rutina, fluixera i manca d’idees. És, en el fons, un exemple d’allò tan espanyol de “mantenella y no enmendalla”. I d’allò tan català d’anar passant el dia i empenyent l’any. Fins que els publicitaris de torn s’inventin un altre espot electoral que el mantingui quatre anys més al front de l’alcaldia. Perquè, desenganyem-nos, els meus conveïns barcelonins han demostrat que són capaços d’això i de molt més.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!