Totxanes, totxos i maons

Repasso la premsa que cada dia m’arriba al despatx i em trobo amb el darrer número d’El País de la Tentaciones, el suplement paradigma de la modernitat que s’encarta tots els divendres amb el "diario independiente de la mañana". Em sobta veure en la portada una imatge a tota plana de l’actriu que ha interpretat el paper de Lola Flores a "Lola", la pel·lícula biogràfica que es va estrenar dies enrere sobre la Faraona. I encara em sobta més veure que el suplement polanquià li dedica al tema quatre pàgines interiors amb tot luxe de detalls.  (n’hi ha més)

He dit que em sobta quan, de fet, el que hauria de dir és que en el fons em provoca un cert sentiment d’enveja. Fa un temps ja vaig deixar palesa aquí mateix la sensació de sobrats i auto-convençuts -jo parlava de "chuleria y poderío"- que generen els espanyols a l’hora de pregonar als quatre vents sense el més mínim escrúpol ni reticència les seves glòries pàtries.

És el cas de Pedro Almodóvar o, més cap aquí, de Penélope Cruz. I ara mateix el d’aquesta "Lola". Te’ls exhibeixen així que poden, vingui a tomb o no. Te’ls trobes fins a la sopa i ells d’allò més cofois i orgullosos d’anar traient pit pel món sense el més mínim sentit del ridícul.

I quan dic "ells" parlo dels espanyols en genèric però principalment dels seus periodistes, comunicadors i generadors d’opinió.

Quina diferència, per cert, amb el que passa a casa nostra, que tenim una elevada tirada cap al caïnisme i l’autoodi combinada amb una irrefrenable tendència a donar sistemàticament per bo tot allò que ens ve d’Espanya. Tots plegats en general. I els periodistes, comunicadors i generadors d’opinió molt en particular.

Posaré dos exemples per il·lustrar el que dic: ara fa un any Joan Isaac va editar el seu magnífic disc "De profundis". Doncs bé, si d’alguna cosa no es descuidaven gran part de les ressenyes que van aparèixer a la premsa  quan es va presentar el disc era de destacar que en una de les cançons hi col·laborava Ana Belén. Com si fos l’únic valor digne de remarca.

I ara mateix ens trobem amb un cas similar. El grup manresà Gossos acaba d’editar "Oxigen", un disc que val la pena d’escoltar atentament perquè, si no vaig errat, pot representar un abans i un després en la seva ja llarga carrera musical. Doncs bé, en la majoria de comentaris apareguts aquests dies en els nostres diaris una de les coses que els periodistes no s’han descuidat tampoc de destacar és que Dani Macaco -un intèrpret català que ha fet carrera cantant en espanyol, cosa sobre la qual no hi tinc res a a dir; hi té tot el dret, és clar- ha tingut a bé d’intervenir en una de les cançons del disc.

Si fa no fa em sento com quan arran de la publicació de "Mô" -el fluixíssim disc que l’any passat va publicar Serrat- la premsa no parava de destacar que aquell era el primer disc amb material nou que el Noi del Poble Sec es dignava a fer en català després de divuit anys (vegeu aquí). 

¿De debò algú creu que aquest és un motiu d’elogi o de remarca? A mi, francament, més aviat em cauria la cara de vergonya.

—————————————————————————————

Escolteu (AQUÍ) (*) "En un instant (nit trista de Patum)", el tema que la gent de Gossos ha dedicat a la memòria de Josep Maria Isanta, el jove que va ser assassinat fa dos anys a La Patum de Berga. Quatre minuts i quaranta-quatre segons de rap a la catalana en un disc de categoria. 

(*) Poso l’enllaç i no la imatge directa de la platina, com faig sempre, perquè des de fa uns dies em sembla que Go Ear no acaba d’anar fi del tot.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!