Totxanes, totxos i maons

Enllesteixo aquest apunt si fa no fa a la mateixa hora que a Verges Lluís Llach deu estar preparant-se per començar el primer dels dos concerts -mira, jo també en faré dos, d’apunts- amb què finalment s’ha materialitzat aquesta cerimònia de comiat dels escenaris envoltat de la gent del seu poble. Una cerimònia que des de fa força temps el cantant volia fer.

I l’escric, aquest apunt, per dues raons. La primera, per deixar testimoni del meu respecte per la trajectòria artística i cívica de Llach. I la segona, per evocar la meva relació personal amb l’obra del cantant de Verges.

Al llarg de la meva vida hauré assistit a set o vuit concerts en els que, de manera exclusiva o compartida amb altres intèrprets, intervenia Lluís Llach. Avui, però, voldria centrar-me en el record de tres: el primer que li vaig veure, a finals de 1967; el darrer, l’octubre de 2005, i un d’entremig: el de les Sis Hores de Cançó de Canet, l’agost de 1974.  (n’hi ha més)

El meu primer contacte amb Lluís Llach prové de finals de 1967 o com a màxim de principis del 1968. Va ser en els locals d’esplai de la parròquia del Cor de Maria, a tocar del carrer Pare Claret de Barcelona, en un dels (en aquella època, ai las) habituals festivals de cançó catalana de diumenge per la tarda. Uns festivals tallats quasi tots pel mateix patró: la primera part del programa l’omplien cantants del barri o de l’agrupament escolta corresponent -carregats generalment de més voluntat i entusiasme que d’encert i talent- i en la segona actuaven dos o tres noms dels diguem-ne consagrats.

Recordo que quan l’A. i jo entràvem al local gairebé va ensopegar amb nosaltres un xicot prim i d’aspecte força desemparat que, esbufegant i suat com un perdigot,  carregava una guitarra dintre de la corresponent funda de lona amb cremallera pròpia de l’època. "És aquí que hi ha un festival?", va preguntar-nos. Li vàrem dir que sí i es va esmunyir cap dins a tota velocitat després de dir-nos que li havien donat una adreça equivocada i que ja es pensava que arribaria a misses dites.

Una hora i mitja després, damunt l’escenari, el presentador (figura obligada en tots els festivals de l’època) va anunciar aquell xicotet d’aspecte fràgil amb qui havíem coincidit a la porta dient que era el Jutge número setze i que acabava de treure el seu primer disc. D’aquella actuació, que es va cenyir a les quatre cançons del disc i prou, em varen quedar gravades a la memòria dues melodies que encara avui sóc capaç de cantar sense vacil·lar: "En Quitero", un valset d’evidents reminiscències franceses, i "Què feliç era, mare", de to molt més vibrant.

La darrera vegada que he vist actuar Lluís Llach va ser en l’acte d’obertura del curs 2005-2006 de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. També va ser una actuació ràpida -cinc o sis cançons i, a més a més, totes bastant breus- amb l’acompanyament d’un teclat amb efectes electrònics i em va confirmar una cosa que ja fa temps que pensava: que el Llach que a mi més m’agrada és el de les balades íntimes i senzilles; no pas el dels projectes més diguem-ne "simfònics".

El tercer concert que evoco és un experiment del qual crec que no ha quedat cap record en forma de disc (*): una sèrie de recitals que va fer conjuntament amb Quico Pi de la Serra durant l’any 1974. El de les Sis Hores de Cançó de Canet -que és el que l’A. i jo vàrem viure- es va celebrar l’últim dia d’agost i enmig d’un ambient molt enrarit a causa d’unes detencions que havia fet aquell mateix dia en el poble la Guàrdia Civil.

Hi vàrem anar amb la G. i el doctor R. -amb els quals veníem de passar unes setmanes de vacances a Londres (allí ens vàrem assabentar, per exemple, de la dimissió de Nixon pel cas Watergate)- i m’ha quedat pel record una extraordinària versió -barreja sàvia de lirisme i de ràbia- a dues veus, amb Llach al piano i el Quico a la guitarra, de la cançó "Sento el vent" que Pi de la Serra acabava d’enregistrar a "No és possible el que visc".

(continua i acaba aquí)

—————————————————————————————-

(*) D’aquests experiments n’hi ha un altre que tampoc ha quedat enregistrat. Em refereixo a l’actuació -única, irrepetible, irrepetida…- de Maria del Mar Bonet amb l’Orquestra Mirasol en el primer Canet Rock la nit del 26 de juliol de 1975. Un concert al qual no hi vaig poder assistir (tot i tenir l’entrada) perquè el noi gran de casa va decidir avançar la seva arribada al món precisament en aquella data d’inequívoc signe musical. Per això a l’A. i a mi no ens estranya gens que des de fa bastant temps es guanyi la vida en afers musicals. Estava escrit, vaja.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!