Totxanes, totxos i maons

(vegeu aquí el primer apunt de la sèrie)

Abans d’ahir acabava el meu apunt parlant del naixement del noi gran de casa, un esdeveniment en relació al qual tinc també una referència a Lluís Llach ja que recordo que el primer disc que vaig comprar tot just estrenada la meva condició de pare -el duia en una bossa de plàstic de can Castelló un dels dies que l’A. i el noi eren encara a la clínica- va ser “Viatge a Ítaca”, un treball de 1975 que va sorprendre a tothom perquè després de discos com l’esplèndid “I si canto trist” o “Com un arbre nu” descobríem un Llach sorprenent, ambiciós i ple d’idees.

Amb aquests antecedents suposo que ningú se sorprendrà si dic que Lluís Llach forma part de la banda sonora de la meva vida i dels primers anys de la vida dels nostres fills. Va ser una època en la que a casa no havia entrat encara el televisor (vàrem resistir fins al 1982) i a l’hora de sopar -l’únic àpat que podíem fer junts l’A. i jo amb els dos nois- sonaven en el tocadiscos a tall de música de fons coses com la “Simfonia Celta” d’Alan Stivel, els primers Milladoiro, “L’oucomballa” de la Dharma, “Qualsevol nit pot sortir el sol” de Sisa, “Salsa catalana” de l’Orquestra Mirasol, “El eslabón perdido” de Vainica Doble (*) o l’extraordinari “Verges 50”, un disc que en la meva modesta opinió potser Llach ha igualat després amb algun altre però que crec que no ha superat.

Amb tot això vull dir que de seguida Lluís Llach va entrar a residir de ple dret en el meu particular Olimp musical al costat de gent tan diversa -ja resident aleshores o incorporada després- com Dylan, Raimon, Lou Reed, els Stones, Paolo Conte, Jackson Browne, Sisa o Leonard Cohen (i em deixo noms per no fatigar el personal). Gent que he anat seguint més o menys de prop, que han fet coses grans (o que m’han entusiasmat) al costat d’altres més discutibles (o que m’han entusiasmat molt menys) però que, sobretot, han configurat els trets bàsics del meu paisatge estètic, ètic i sentimental.

Lluís Llach m’ha deixat moments irrepetibles com “Tomb d’atzars” i “El cafè antic”, del disc “Porrera”, la interpretació de “Laura” (vegeu-la aquí) en el concert del camp del Barça de juliol de 1985 o, més enrere, el seu vibrant concert al Palau dels Esports de gener de 1976.

El meu Lluís Llach també m’ha servit -com a tanta gent- de referent d’allò que a mi m’agrada definir com “ser del morro fort, patriota o abertzale”. M’ha admirat sempre la seva defensa de la nostra identitat i la seva invitació permanent a no abaratir el somni ni a abaixar els ulls quan ens empara la raó. I penso especialment amb la querella per engany electoral que li va posar a Felipe González arran de l’entrada d’Espanya a l’OTAN o en els mocs que ahir mateix no es va estar d’etzibar a la classe política catalana, present en l’envelat de Verges, i a l’espanyola a propòsit de com va el poc exemplar procés de renovació de l’Estatut.

Com ja he dit que em passa amb els habitants del meu Olimp particular també hi ha hagut algunes coses de Llach que no m’han agradat gaire. Períodes discogràfics en els que no m’ha interessat gens el que feia (Astres, Geografia, Un pont de mar blava, 9…) i, sobretot, la discutible simbiosi -no empraré el mot “utilització” perquè no em sembla del tot exacte, però vaja- amb la figura de Miquel Martí i Pol en els darrers anys de la vida del poeta de Roda de Ter.

I, ja posats a dir-ho tot, tampoc m’ha semblat elegant l’oblit de la cançó “Margalida”, de Joan Isaac, en la banda sonora de la pel·lícula “Salvador” de la qual Llach és el responsable.

Anit, que vaig fer l’excepció de quedar-me davant del televisor (**) fins al final del seu darrer concert, vaig poder veure un Llach esplèndid de veu, clarivident -tot i que desmesurat i un pèl amanerat- en els seus comentaris entre cançó i cançó, feliç i capaç d’omplir dues hores de concert (temps real un cop descomptades les homilies) amb un grapat de cançons que ja estan incorporades en el codi genètic d’unes quantes generacions del nostre país.

Poca broma, doncs; que aquest home ja forma part de la nostra història.

——————————————————————————————-

(*) Una de les grans alegries del meu ofici de pare me la van donar els meus fills quan a mitjans del 90 va sortir el grup “Ella baila sola” i un d’ells (no recordo quin) em va dir que allò li recordava Vainica Doble. Em va faltar temps per exposar-li les mooooltes matisacions i ajustaments necessaris en aquest cas però en el fons em vaig sentir d’allò més cofoi ja que era evident que aquella música que quan eren petits sovint sonava per casa no s’havia escolat per cap forat negre. Una bona prova és que ara tots dos nois es guanyen la vida amb afers relacionats directament amb la música.

(**) Insòlita la sessió d’ahir de TV3. A part d’una realització per treure’s el barret em va sorprendre la transmissió en rigorós directe de l’esbroncada general al president Montilla quan va entrar en l’envelat. Un enrenou inicialment atribuït pel locutor Toni Puntí a una possible aparició en l’escenari de Lluís Llach però que tres o quatre minuts després va corregir tot puntualitzant que la cridòria havia estat deguda a la irrupció presidencial en el recinte. Ui, Puntí, al Bolaño vas…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!