Totxanes, totxos i maons

Tinc un metge que és una delícia. Vaig començar a freqüentar-lo ara fa just vuit anys. Per l’època que en uns reconeixements rutinaris de l’empresa es va descobrir que els meus nivells de col·lesterol i de triglicèrids eren alarmantment elevats. Tan elevats que cada nou metge a qui ensenyava els resultats de les anàlisis anava augmentant fins a graus quasi de pa i aigua els rigors de la dieta i el règim de vida que em prescribia. Fins que, aconsellat per la companyia d’assegurances, vaig trobar el doctor C.

He començat dient que aquest home és una delícia. No ho retiro en absolut però, de fet, el que hauria de dir és que és un metge amb una virtut no gaire habitual: té sentit comú.

“Vostè treballa molt, oi?”, em va dir el primer dia després de fer una ullada als meus índexs col·lesteròlics. “Doncs sí. Sóc una persona força ocupada”, li vaig respondre. “I no pensa deixar de fer-ho, oi?”, “Home, d’això en visc”, “I de tant en tant li deu agradar fer un bon àpat perquè, ja que penquem tant, els plaers de la vida s’han d’aprofitar, oi?”, “És clar. Per quatre dies que som aquí…”, em vaig posar filosòfic, jo.

Va tornar-me els anàlisis i quan ja m’esperava la clatellada em va dir: “Miri, Isern. Vostè té uns nivells de col·lesterol i triglicèrids tan alts que no crec que ens en sortíssim ni posant-li una dieta de monjo de clausura. ¿Està disposat a fer un tractament per a la resta de la seva vida que li permetrà seguir menjant de tot, mentre no faci grans abusos?”. Aquella música era totalment nova per a mi i, lògicament, la meva resposta va ser afirmativa. “Ens entendrem, aquest home i jo”, vaig pensar. I no em vaig equivocar.

Així va ser com el mes de novembre de 1989 -ara fa just vuit anys-  va entrar a la meva vida el Prevencor 10. Oli en un llum, tu: després de dos mesos de tractament els nivells de col·lesterol i triglicèrids van situar-se en la franja de la normalitat i així han continuat sense interrupcions fins avui mateix. I el que seguirà…

Des d’aleshores les quatre primeres coses que faig cada matí són: a) apagar el despertador, b) engegar la ràdio, c) posar-me les ulleres, i d) agafar la pastilla de Prevencor 10 que em prendré amb el cafè amb llet d’abans de sortir de casa. I així vaig tirant.

Ens veiem tres o quatre cops a l’any, el doctor C. i jo. Té el despatx molt a prop del camp del Barça, en els baixos d’un edifici d’habitatges que comparteix amb la consulta de la seva dona, metgessa d’infants. És una mica més jove que jo, tragina un bigotet d’allò més elegant i ja s’ha convertit gairebé en un amic. Més que metge i pacient som dues persones que ens sentim a gust amb la mútua companyia.

Ell va prenent nota de tot el que li explico sense deixar-se res. De tant en tant em pregunta com va resistint mon pare després de quedar-se vidu l’estiu passat, o com ha superat l’A. la seva malaltia de fa set anys, o com van les meves sessions de Flotàrium (una mica abandonades, per cert, d’un temps ençà) o si continuo fent el meu quart d’hora matinal de bicicleta estàtica.

Després parlem del tripartit -la seva col·lega Caterina Mieras ens va donar molt joc, ara que hi penso- i dels pinxos del PP i del PSOE, em pren la pressió, em punxa un dit per treure’m sang i fer una prova ràpida del col·lesterol, em pesa i em renya si passo dels 94 quilos (és a dir, sempre), em fa prometre que miraré de baixar quatre quilos per a la següent visita, em demana quins llibres he llegit últimament o a quins llocs he anat a fer bolos parlant de literatura, m’explica quins llibres llegeix ell i d’aquesta manera, sense adonar-nos-en,  passen els vint minuts d’atenció que més o menys requereixen de mitjana les meves xacres. Que sigui per molts anys.

Després tirem d’agenda, fixem data per a la següent visita i, si toca, em prepara els volants de sol·licitud d’anàlisis.

Té un bon ull clínic, el doctor C. Ahir al vespre, per exemple, tan bon punt vaig entrar al seu despatx em va dir: “Et veig molt bé” (ara ja ens tutegem). I, francament, crec que la va encertar perquè últimament malgrat la brega creixent de cada dia a la feina, els articles, els bolos literaris, les classes i tot el que hi penja vaig més de cul que mai però també m’adono que a mesura que vaig posant anys -i escepticisme- més vaig controlant totes les jugades. Deu ser la veterania… (és a dir, la vellesa). I l’A., és clar…

“Has llegit el llibre del Valentí Fuster que et vaig recomanar?”, em va dir quan ja m’alçava per anar-me’n. “Òndia! Se’m va oblidar totalment”, li vaig respondre penedit. “Doncs considera que te’l recepto com si fos un medicament”. I jo, és clar, com que tinc pocs llibres a casa em va faltar temps per anar a l’FNAC de l’Illa a comprar “La ciència de la salut. Els meus consells per a una vida sana”. Escrit amb la col·laboració del doctor Corbella, per cert. Tira peixet… què més puc demanar?

Però si m’ho ha dit el doctor C., el llegiré. Poca broma, que és el meu metge.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!