Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

(I aquí podeu accedir a l’apunt anterior)

Diumenge de Rams. Primer dia de la Setmana Santa. He de dir que en un principi no ens feien gaire gràcia –per això de les gentades a tot arreu– les dates que havia previst l’amic Francesco per a aquesta excursió literària a la seva ciutat. Una segona data alternativa, però, no va quallar. Durant els quatre entre el Dilluns i el Dijous Sant seríem un sol grup de tretze persones: la mida ideal. Endavant les atxes, doncs.

L’hora prevista d’envolar-nos són les 10:35. I a les 12:20 l’aterratge a l’aeroport de Florència (que mai he sabut si es diu Peretola, o Amerigo Vespucci, o els dos noms alhora com a Barcelona, que tenim de tota la vida el nom del Prat i un altre —Josep Tarradellas— col·locat pel govern español pensant-se que així ens llepava el cul als catalans).

Sigui com sigui, com més grans ens fem l’A. i jo més ens fatiguen els dies que hem d’agafar un avió. Encara que tot surti segons les previsions i sense problemes. Aquesta vegada el dia abans, dissabte, reservem un taxi –a Cabify, naturalment– amb temps suficient per arribar al camp d’aviació dues hores abans de la sortida. A l’hora prevista ens recull el cotxe a casa. Com és habitual, els de Cabify m’informen del tipus de vehicle que ens recollirà i del nom del conductor: Giacomo. Un genovès eixerit i amb molt de món recorregut (i no només amb el volant) amb qui parlem del seu país mentre circulem per l’autovia de Castelldefels. Un bon auguri, doncs, per començar el nostre viatge italià.

En arribar a l’aeroport tinc la sensació que hi ha menys gent que la que, en principi, em suposava/temia. Pels panells d’informació veiem que el nostre vol s’anuncia amb un retard de trenta minuts. Ens ho prenem amb calma i ens dediquem a resoldre el Serra i el Fortuny del dia. Sembla que la vaga dels controladors aeris francesos és la causa d’aquest contratemps. Finalment, però, resulta que era una falsa alarma i l’avió va començar l’embarcament de passatgers a l’hora inicialment indicada. Vàrem haver de córrer una mica per arribar abans que ens tanquessin les portes, però tot va anar com una seda.

Bé… com una seda si passem per alt la impunitat amb què les companyies aèries dites de ‘baix cost’ com Vueling, entre altres, escanyen al màxim l’espai vital a la cabina dels passatgers fins aconseguir que, si no tens una estructura anatòmica de gimnasta romanesa, el fet de passar més d’una hora i mitja enllaunat dintre d’un avió sigui un veritable calvari.

Tot i que aquesta vegada no vàrem tenir finestra, el trajecte que segueix l’avió el conec força bé: segueix la línia costanera catalana, primerament, i després la francesa. Sobrevola Marsella i en arribar a la Ligúria italiana sobrevola Gènova fins arribar a l’alçada de Pisa, moment que gira cap a l’esquerra seguint el traçat del riu Arno que el porta directament a Florència. Tot en menys de dues hores, si el vol ha anat bé.

En arribar a Florència trobem la primera sorpresa agradable (que ja ens l’havia avançat en Francesco): just a la sortida del camp d’aviació comença una línia de tramvia que en trenta minuts –i un mòdic import d’1.50 euros— et deixa a l’estació de trens de Santa Maria Novella, el rovell de l’ou de la capital de la Toscana. Fantàstic.

I deu minuts després ja som a les envistes del mercato centrale di San Lorenzo (vegeu aquí), a tocar del qual tenim llogat l’apartament, La Terrazza di San Lorenzo (vegeu aquí). A la porta ens espera la Carolina, dona jove, forta i avesada a pujar els seixanta graons –seixanta– que ens separen del nostre piset. Agafa la maleta que porta l’A. i vinga amunt.

A mesura que vaig pujant els quatre pisos que ens separen del carrer em ve a la memòria aquella fórmula mnemotècnica de quan estudiava aquestes coses i que defineix com ha de ser una escala còmoda: “2 ch + 1 h = 63 o 64”, que dit en llengua del 155 (que és com me la varen ensenyar) pregona que “la suma de dos contrahuellas y una huella debe ser 63 o 64 centímetros”. Per entendre’ns: que una estesa i dues alçades han de sumar el que la regla indica. Res a veure amb aquelles escales laurentines i medicees.

(Ara que estic en pla evocador diré que, quan jo em dedicava a aquests afers, marcar una escala era una de les feines més divertides que es podien fer en una obra. Potser és per això que recordo aquella magnífica pel·lícula que es va dir ‘En construcción’ i, sobretot, l’escena que més em va emocionar : la conversa entre l’encarregat de l’obra i el seu fill mentre l’home està marcant una de les escales de l’edifici.)

Quan arribem al cim, esbufegant fins i tot per les orelles, la Carolina obre la porta, deixa que posem en un racó bosses i maletes i abans d’ensenyar-nos l’interior comença per allò que justifica el nom de l’apartament: la terrassa. L’obre amb un cert cerimonial, s’enretira a un costat perquè sortim… i tot d’una els mals i el cansament s’esvaeixen.

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!