Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Un grup d’amics viatja de tant en tant a Roma per passar-hi uns dies, menjar bé i contemplar amb calma les nombroses meravelles de la Ciutat Eterna. En un d’aquests viatges, el Climent, membre de la colla i escriptor amb obra intermitent, sorprén els seus companys l’últim dia quan els diu que marxin sense ell. Que s’hi queda per veure si enllesteix un projecte de novel·la que fa temps que li ronda pel cap.

Tres mesos després algú descobreix el cos sense vida de Climent en l’apartament que havia llogat. Després de l’enterrament els seus amics demanen a un conegut -també escriptor a estones i del qual en cap moment se’ns diu el nom- que esbrini fins on havia avançat la novel·la del difunt i, si és possible, continuar-la o bé limitar-se a muntar una exposició dels seus papers a tall d’homenatge.

Aquest vindria a ser, més o menys, el punt d’arrencada de “Climent”, la novel·la que acaba de publicar Josep Maria Fonalleras, editada per Amsterdam, després d’uns quants anys de silenci en el camp de la narrativa d’adults.

El desenvolupament argumental del llibre a partir d’aquest pinyol inicial transita per camins que podríem definir com habituals en aquest tipus de trames: el personatge investigador arriba a endinsar-se tant en el microcosmos del personatge investigat que acaba produint-se un procés d’integració entre l’un i l’altre que, després d’un camí recorregut a base de paral·lelismes, ecos i efectes mirall, culmina en una comunió total.

Amb aquest paràgraf -que ara que me’l miro reconec que m’ha sortit un pèl pedant (ho sento)- no vull dir altra cosa que aquest tipus de propostes narratives no centren tant el seu interès, al meu parer, en allò que va passant -per entendre’ns, no hi ha ni un bri d’“acció trepidant”, aquesta cosa que tant agrada als nostres editors- sinó en la manera com l’autor organitza, manipula i dosifica els materials que té al seu abast a l’hora d’explicar-li al lector la història que porta entre mans.

Dit d’una altra manera, a mi “Climent” m’ha encantat quan he centrat la meva atenció en la manera com Josep M. Fonalleras desplega els recursos del seu ofici per fer avançar l’artefacte narratiu que ha col·locat damunt de la meva taula de lectura.

Bona part dels atributs que anem descobrint que conformen la personalitat de Climent serveixen també per definir els trets de l’innominat personatge encarregat de la investigació. De Climent sabrem -alhora que el seu observador-  que era un escriptor “que no trobava la veu”, que des d’un punt de vista literari, més que un enginyer d’estructures o un orfebre de detalls, prefereix contemplar-se com un lampista. Un humil artesà que es considera prou satisfet si en allò que construeix no hi ha cap fuita. Un home que, a fi de comptes, està convençut que la literatura té sentit només si penses que allò que escrius és necessari i imprescindible i que complementa  un caràcter altament hipocondríac amb la convicció que la mort és el nucli més definitiu i convincent de tot procés creatiu.

La progressiva introducció en l’univers de l’escriptor traspassat, les seves pors, la solitud, el desamor, l’intent de transmetre una mica d’ànima en les seves paraules, la sordidesa de la malaltia, els mecanismes de la mort, van portant el protagonista que intenta reconstruir aquells tres mesos de Climent a Roma cap a un procés d’interiorització paral·lel al delicat treball que li han encarregat.

Fonalleras ens descriu un món de dualismes i incerteses (*). Un món en el qual coexisteixen moments de bellesa efímera -com el vol d’un estol d’estornells en el cel de la ciutat o l’esclat d’una bombolla de sabó que conté mol·lècules de felicitat- amb allò que es podria definir com l’estètica de les coses contundents. Una estètica que ell descriu a cavall de la potència del pensament de Kierkegaard o de la fúria desfermada d’un bolero.

La voluntat de transcendir per mitjà de l’obra, però alhora la por a consumar-la i a encarar-se al buit, són trets compartits per Climent i pel seu sotjador fins al punt de confondre’s la veu i les actituds de l’un amb les de l’altre.

Francament no sé si tot això que acabo d’escriure, gairebé a raig, després d’unes quantes lectures plaents i variades de “Climent” és el típic comentari que encanta als editors (perquè els serveix per a les faixes promocionals del llibre o per escampar-lo per les xarxes unes quantes vegades cada dia) o al mateix autor. Especialment a aquest darrer perquè sé perfectament que quan s’acaba d’infantar una obra qualsevol intromissió -encara que no contingui ni un bri de graponeria com pretèn ser aquesta- es pot considerar fàcilment com això: com una intromissió.

El que sí que puc dir és que “Climent” és una novel·la escrita per un autor –Josep Maria Fonalleras– que em sembla dotat amb un afinadíssim instint narratiu. És a dir, un creador que domina els recursos que té al seu abast per explicar-nos una història amb llums i ombres, amb presències i absències, amb certeses i ambigüitats i, sobretot, sense fer concessions a la galeria.

Un festí, vaja, pels qui ens estimem els secrets de l’art d’escriure.

—————————————————————————————-

(*) En aquest interessant conglomerat de dualismes, ressons i ambigüitats que és “Climent” hi ha un espai en el qual no és gens difícil identificar-hi el mateix Fonalleras i el seu entorn: la ciutat on viuen els personatges és clarament Girona, els viatges llampec a Roma -dinar al Trastevere, sopar a casa- és una pràctica que durant uns anys varen dur a terme uns quans gironins il·lustres i lletraferits comandats per Modest Prats i fins i tot un dels llibres publicats per Climent coincideix en títol –“La guerra de la marca de l’ham”– amb un de Josep Maria Fonalleras.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!