Totxanes, totxos i maons

La tercera raó per estar content és que a partir d’ara m’espera una llaaaarga llista de llibres per llegir, músiques per escoltar, històries per escriure, exposicions per visitar, llocs per conèixer al costat de l’A., aventures per explicar-li a la nostra néta… Una llista que, la molt punyetera, cada dia que passa creix una mica més fins al punt de pensar que possiblement mai me l’acabaré.

La quarta cosa que em posa content és la percepció de sentir-me estimat pels companys i amics que m’envolten. Dit d’una altra manera: experimento l’agradable sensació que tots aquests anys de feina i de mirar d’ajudar a empényer cap endavant el carro em són reconeguts.

I, ja que ha sortit la feina, he de dir que a més a més de content em sento profundament agraït perquè he tingut el privilegi de poder dedicar tots els meus esforços a fer la feina que em pertocava, aquella que no podia delegar en ningú més, amb la tranquil·litat de saber que -no darrere meu, sinó al meu costat i fent-me costat- tenia un equip de gent que feia la seva feina i que la feia bé.

Ha estat un veritable luxe poder treballar sense patir per veure de quina banda ens vindran les bronques, els disgustos o les garrotades. I això, ho repeteixo, és mèrit de la gent del meu Servei, un grapat de professionals competents que han sabut estar sempre al meu costat i fent-me costat. 

Tinc el convenciment que les coses importants no cal anar-les pregonant cada setmana: és molt millor expressar-les en el moment oportú i amb la solemnitat que els correspon. Per això crec que havia de deixar constància pública d’aquest agraïment al meu equip justament ara que surto d’escena de manera definitiva.

Tanco, per tant, un cicle de trenta-tres anys de treball a la Generalitat de Catalunya -els últims vint-i-cinc dels quals en el Departament de Cultura–  amb la certesa que la feina la deixo en molt bones mans i ho faig, a més a més, envoltat pel caliu i l’amistat d’un nombrós grup de companys i de col·legues de Cultura i d’altres departaments molt estimats. Aquest és un altre motiu, el cinquè, per sentir-me també molt content.”

Arribat en aquest punt vaig avisar que passaríem a l’anunciat brindis.

Un brindis sobre el qual us parlaré en el proper apunt d’aquesta crònica de la meva jubilació que, com podeu veure, vaig escrivint pausadament i detallada. (Com deien quan jo era petit: “Poquet a poquet fa senyoret / massa de pressa fa tontet”).

(Continua aquí)