Totxanes, totxos i maons

El periodista i escriptor Agustí Pons -que des de fa uns mesos té aparcat el seu interessant Bloc "Fora d’hores" (vegeu-lo aquí)- acaba de treure un llibre que he llegit aquest cap de setmana amb fruïció. Es titula "Temps indòcils", l’edita la gent d’Angle Editorial (que cada vegada l’encerten més, en el seu catàleg) i és una crònica en setze capítols de setze moments de la història recent del nostre país que Pons -nascut a Barcelona el 1947- ha tingut la sort/oportunitat de viure com espectador de primera línia. Uns "Temps indòcils" que comencen l’estiu de 1963, quan ingressa a El Noticiero Universal, i que es tanquen amb la seva etapa com a cap del Gabinet de Max Cahner, conseller de Cultura en el primer govern de Jordi Pujol de 1981 a 1984.  (n’hi ha més)

Un llibre, doncs, a mig camí entre les memòries i la crònica periodística -amb algunes gotes de retrat literari, gènere en el qual Pons és un mestre- sobre el qual tornaré en propers apunts i que des d’aquí recomano ferventment de la mateixa manera que ho faig a través de la crítica que ja he escrit per al "Qué leer" del mes d’abril.

L’altre llibre d’aquest productiu cap de setmana encara no l’he enllestit però, tot i anar per la meitat, puc dir que em té captivat. Es tracta d’"El preu de ser catalans" (amb un subtítol ben aclaridor: "Una cultura en vies d’extinció"), escrit per Patrícia Gabancho i editat per Meteora. Una editorial petita (vegeu aquí) i plena d’entusiasme que en les darreres setmanes ha posat en el mercat dos llibres dignes de remarca: aquest i el poemari "Centre de brevetat", de Feliu Formosa.

Patrícia Gabancho (Buenos Aires, 1952) va publicar el 1980 "Cultura rima amb confitura", un llibre que entronca amb aquest d’ara ja que feia un diagnòstic de la situació de la cultura catalana que, llegit avui, ens demostra que hem anat cap enrere en il·lusions i resultats. Dos anys després va publicar un estudi sobre la literatura catalana escrita per dones que va titular "La rateta encara escombra l’escaleta" i que també va ser molt celebrat.

Amb aquells dos llibres Patrícia Gabancho va assolir un protagonisme prou  consistent com per passar a la petita història de la nostra literatura gràcies als bons oficis d’una policèfala madona anomenada Ofèlia Dracs que en el seu llibre "Negra i consentida", de 1983, va disposar que en cadascun dels contes escrits pels seus protegits -en aquesta ocasió eren històries pertanyents al gènere negre- aparegués obligatòriament una referència d’allò més inequívoca a una tal "Patrícia, la tanguista".

La senyora Gabancho ha aconseguit de mi una cosa que els qui em coneixen saben que era pràcticament un impossible: que subratlli un llibre (amb llapis, però, eh?). Porto llegides ja cent vint-i-cinc pàgines i, de moment, tinc una quinzena de paràgrafs marcats que penso anar reproduint, si no tots una part, com a colofó dels propers apunts.

Per anar fent boca començo avui amb tres fragments:

"La realitat és que Catalunya és un país bilingüe i bicultural. Que som bilingües ho accepten fins i tot aquells que utilitzen el bilingüïsme per acotar el català allà on encara respira amb una certa amplitud. Que som biculturals ho nega tothom." (p. 47)

"La primera veritat no dita és que hi ha una part de la població que és bi (bilingüe i bicultural) i una altra part de la població que és mono (monolingüe i monocultural), i aquest mono és castellà i espanyol." (p. 48)

"Oi que no podem dir-ne catalana de la cultura catalana que es fa a València perquè se’ns empipen els ultres i els espanyols? Per què hem de dir-ne catalana de la cultura espanyola que es fa a Catalunya?" (p. 55)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!