Totxanes, totxos i maons

Quines coses… Arran de la recent mort del campió d’escacs Bobby Fischer he viscut un parell de coincidències ben curioses.En menys de vint-i-quatre hores he comentat la notícia a dues persones -un company de feina i un escriptor jove que jo estimo especialment- i en ambdós casos els interlocutors se m’han revelat com a antics practicants dels escacs i, a més a més, amb un notable grau de dedicació ja que tant l’un com l’altre havien arribat a intervenir amb èxit en competicions.

Sembla com si al conjur del nom del genial Fischer es destapessin secretes complicitats entre la nombrosa gent que admiràvem el mestre. Un mestre, val a dir-ho, esquerp i poc complaent que ens subministrava el seu immens talent amb comptagotes.

Tots aquests fets desencadenats per la notícia de la seva desaparició han fet aflorar la meva petita experiència de nen i de jove interessat pel joc dels escacs fins al punt d’aplegar, ara me’n vaig adonant, una bona pila de records per explicar.

Si no em falla la memòria em sembla que fins avui en aquestes Totxanes no havia explicat res d’aquesta afició que vaig abandonar més o menys als vint-i-cinc anys. Per això aquest cap de setmana m’enfilaré a dalt d’un armari on hi guardo una caixa amb llibres, revistes i papers diversos d’aquella època relacionats amb els escacs.

Aquest material em servirà de guia per escriure una batalleta sobre el meu pas -fugaç i secundari- pel planeta de les seixanta-quatre caselles. Amenaçats esteu.

(Més informació sobre Bobby Fischer aquí).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!