Totxanes, totxos i maons

Acabo de llegir a la pàgina web del diari Ara que a partir del dilluns 4 de juliol renovarà continguts i modificarà la maqueta per adaptar-los durant dos mesos al que es considera que són les necessitats informatives de l’estiu: coloraines i fotografies, tafaneries i frivolitats diverses.

Ja es deu haver notat que no sóc gaire entusiasta dels suplements estivals dels diaris -vaja, gaire entusiasta no: gens- però pel que expliquen aquí veig que la solució que a l’Ara han pensat promet. I si al final resulta que no, ja en tornaré a parlar.  (n’hi ha més)

Ja he explicat en diverses ocasions la meva opinió sobre l’Ara (diari al qual a casa estem subscrits des del primer número). La meva grata sorpresa inicial i l’admiració i respecte que em mereix la feina d’un equip de gent molt jove, plena d’idees, pencaire i molt competent capaç de sorprendre’ns en el moment menys pensat amb solucions creatives poc habituals a la premsa com, per exemple, l’homenatge d’ahir a Pere Quart i al seu “Bestiari”.

(Per no parlar del repertori de col·laboradors d’Opinió -variat, ampli i la majoria amb idees i arguments que m’interessen- i la versió web, un diari en paral·lel que cal consultar al llarg del dia per saber com va el món.)

Hi ha un altre factor que em mou a la simpatia per aquest diari des del dia que va sortir per primera vegada. Direu que és una bestiesa, però a mi em sembla important: el parell de grapes que fixa les pàgines del diari i que permet la seva manipulació i correcte plegat en qualsevol situació i circumstància. Ja sigui en l’aixopluc d’un cafè o en la intempèrie de la terrassa de casa un dia de vent.

Per tot plegat està molt clar que l’Ara és un diari amb grapa.

(I jo, que detesto els diaris rebregats o mal plegats, els ho agraeixo ferventment.)

Que sigui per molts anys.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!