Totxanes, totxos i maons

Magnífic el retrat de la cantant Anna Roig que el dissabte passat feia el lingüista i escriptor Albert Pla Nualart en la seva secció d’estiu “Retrats que parlen” del diari Ara:

Anna Roig, la noia de Sant Sadurní

“No em fa vergonya confessar que el català d’Anna Roig és millor que el meu. Amb unes neutres que t’emocionen i uns pronoms febles que floreixen en els llocs més insospitats. És un català que s’alimenta de la cohesió social. Hi sents la noia que frega els trenta i l’àvia entremaliada que serà…  (n’hi ha més) 

… És un català que “disfruta” i, en la intimitat, tot i ser confrare del cava, deu beure xampany. Per francès, sí, i perquè és el que sempre s’havia dit.

Si voleu sentir com parla poseu-ne un disc. Canta o parla? Fa de mal dir. La catifa d’orfebreria que els chiens li posen sota els peus no ho deixa distingir. L’únic segur és que ens explica una història amb la pell exageradament naïf, certa acidesa a la polpa i una nàusea al pinyol que és menys Sartre que Camus.

L’Anna ens pot dir les coses més terribles amb la veu més innocent. Cada dia fa classe a nens de 5 o 6 anys i sap imitar-ne la màgica crueltat. A les seves cançons, c om als films de terror, cauen gotes de sang sobre flors i violes. N’hi ha prou amb una brusca escala descendent per fer de la Caputxeta una psychokiller .

Enmig de tant cantant originalment adotzenat, ha sigut prou humil per buscar la seva veu partint d’un gènere que ja no és le dernier cri . L’acusen d’Amélie però rere la joie de vivre de Charles Trenet exhibeix el desvergonyit desemparament de l’Édith Piaf. I si això encara no us en dóna una imatge prou exacta, imagineu-vos la Barbara amb un bigoti vermell.”

Una altra recomanació que em permeto de fer és la revista Enderrock de juliol que, a part dels seus continguts d’actualitat que sempre val la pena de seguir, es ven acompanyada d’una petita joia discogràfica: el tribut al disc d’Antònia Font “Alegria”.

L’homenatge consisteix a reproduir totes les cançons del disc original interpretades per solistes i grups de casa nostra. Hi trobeu gent com Tomeu Penya, Mishima, Gertrudis, Joan Colomo, Oliva Trencada, etc.

Aviso que molt properament dedicaré un apunt específic a comentar tema per tema aquest tribut a Antònia Font que, ja ho avanço, és un encert absolut molt en la línia del que ara fa un any la mateixa gent d’Enderrock va fer amb els Beatles per mitjà del disc “Submarí Pop” (vegeu aquí)

Com és el meu costum, necessito fer un mínim de tres audicions ben reposades abans d’entrar en detalls sobre un disc en concret. En el cas d’aquest homenatge a “Alegria” la feina se’m complica un pèl més perquè paral·lelament a l’audicio del nou disc escolto la versió original. Pot semblar feixuc però quan, com és el cas, la música és tan i tan bona la feinada esdevé plaer.

Seguirem, doncs. I força “Alegria” per a tothom!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!