Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

‘Fan’ d’una persona

La primera cosa bonica del dilluns 4 d’abril de 2022 és no ser mai ‘fan’ del mateix equip; és molt millor canviar i triar, per diverses raons. Poso un exemple d’ara mateix: el Leipzig. I un motiu: Domenico Tedesco (*). El còmic Jerry Seinfeld solia dir que, essencialment, la gent s’aficiona a una samarreta. Si qui en aquell moment n’és el portador fitxa per un altre equip el xiulen i qui ocupa el seu lloc, sigui qui sigui, és aplaudit. Com una espècie d’amor de quilòmetre zero, en el noranta per cent dels casos seguim l’equip de la ciutat on hem nascut, com si ens casséssim inevitablement amb la veïna del replà. De fet, durant molts anys jo vaig ser seguidor del Bolonya. Després, en l’època de Rijkaard, em vaig passar al Barça: per la manera com jugava, per la ciutat, per aquell estadi civil i festiu que tenen. M’hi vaig distanciar quan a la samarreta varen posar un patrocinador i quan Iniesta es va retirar. M’ha quedat, però, un gran afecte. Canviar ens ajuda a no esdevenir talibans. Ara segueixo el Leipzig. Des que va començar a entrenar-lo Domenico Tedesco. De Calàbria a Alemanya passant per Moscou d’on va saber marxar en el moment oportú. Ha revolucionat l’equip, com fa cada vegada que arriba a un nou club. Treballava d’enginyer a la Mercedes i va deixar la feina per aquest estrany somni d’entrenar. És un cas com el d’Arrigo Sacchi: mediocre com a futbolista, però amb una vida assegurada i una passió esdevinguda obsessió. El Leipzig ara és quart i va pujant. El dijous, en els quarts de l’Europa League s’enfronta a l’Atalanta. Em sap greu, però aquesta vegada seguiré una persona, no un equip.  

 (*) Una mica més d’informació sobre Domenico Tedesco la trobareu aquí.

(si entreu aquí–i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

La noia incendiària

La primera cosa bonica del dimecres 6 d’abril de 2022 és la noia incendiària que socarrima uns nazis a ‘Freaks Out’ (*), de Gabriele Mainetti, de manera molt similar a ‘Bastardi senza gloria’ (**) de Quentin Tarantino. Una revenja, un somni al capdavall. I per què no és real? Després de les setze nominacions al premi David de Donatello he vist a la cadena Sky la pel·lícula de Mainetti. L’associació mental amb la de Tarantino m’ha semblat inevitable, tot i les diferències que hi ha. El punt clau és la noia a la qual els desitjos de venjança li arriben a posteriori, massa tard. A ‘Bastardi…’ veiem com crema aquella sala de cinema amb els capitostos nazis a dintre; a la d’ara el que es crema és un circ amb tots els generals que varen posar en marxa la idea dels camps d’extermini a dintre.

De fet, arriba massa tard perquè aquells vagons ja han arribat al seu destí. Els criminals han pagat, però després de destruir un munt de vides. Aquelles pel·lícules, aquelles noies, expressen un desig impossible perquè és pòstum: tant de bo els haguessin detingut abans, tant de bo haguessin sabut reaccionar a temps. Potser es va decidir esperar, potser es va fer veure que no se sabia res. No hi havia internet i les coses no passaven gairebé mai en directe com passa avui. I doncs, ¿què hem de fer? ¿esperar que vingui una noia amb una torxa per començar a passar comptes?

(*) Sobre ‘Freaks Out’ trobareu informació aquí i també aquí.

(**)  Sobre la pel·lícula de Quentin Tarantino trobareu més informació aquí.

(si entreu aquí–i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Pensar en un gos

La primera cosa bonica del divendres 8 d’abril de 2022 és, tot i les coses greus que passen en altres bandes, no mostrar-se indiferent pel que tenim més a prop. Ho he pensat contemplant un gos. O, més exactament, el cadàver d’un gos. L’havien entaforat en una capsa de cartró a la vorera d’un carrer molt cèntric de Roma. S’hi va estar un dia, dos, tres. Es va avisar a l’ajuntament, al departament competent en casos com aquest, i res: ‘Sí, ja ens han avisat’, ‘Sí, ens n’ocuparem’. Però res. I vinga passar dies. Algú va dir: ‘Fem una fotografia i pengem-la a les xarxes’. Però va prevaler un escrúpol: ‘Amb les fotografies que circulen d’aquells cadàvers de persones als carrers d’Ucraïna, ¿què figura que fem amoïnant-nos per un gos?’ I és cert, però no és just. Existeix una escala amb els problemes pendents de resoldre, això sí, però no ens hem de desentendre de cap, ni tan sols de l’últim. Si es trenca el primer graó mai arribarem al cim. No és una tria ni un dilema moral. És optar entre dues comoditats, no entre dos deures. Entre dues formes de respecte i de decència. Hi ha guerra a l’Est, però la defensa de la civilització comença aquí. Quan deixes de pensar en un gos, encara que sigui un instant, la pietat, la sensibilitat, la humanitat s’escapoleixen i ja no penses en ningú.

(si entreu aquí–i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

——————————————————————————————-

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!