Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

El somni de reserva

La primera cosa bonica del dimarts 15 de febrer del 2022 és el somni de reserva de Gianmarco Tamberi. Els somnis de reserva són els més bonics perquè no tenen cap cost i, per tant, si no es compleixen, paciència. Però si es fan reals…

Gianmarco Tamberi és famós: va guanyar la medalla d’or de salt d’alçada en els darrers Jocs Olímpics després d’haver perdut totes les opcions per un infortunat accident en l’edició de quatre anys abans, quan era el favorit. Una de les imatges simbòliques, i no només dels Jocs, ha estat el seu guix trencat damunt de la pista amb l’escrit que hi figurava: “road to Tokyo”. Un somni gairebé impossible, però fet realitat. (*)

La setmana passada el varen convocar a Amèrica per jugar el partit de les celebritats als All Star Games de la NBA. ‘És la notícia més bonica de la meva vida’, ha declarat: trepitjarà el mateix parquet que els seus ídols del bàsquet. L’atletisme és la seva professió, el bàsquet la seva passió.

És l’hemisferi dret del seu cervell, la part afaitada del seu rostre. Tots tenim un somni de reserva. Conec professionals d’èxit i emprenedors carregats de diners que donarien tota la seva fortuna per poder enfilar-se damunt d’un escenari i tocar amb els Rolling Stones. Si es fa realitat, com en el cas de Tamberi amb la convocatòria de la NBA, som tan feliços com el dia que vàrem obtenir el primer èxit, el primer milió o l’or a Tokyo. Però d’una manera diferent. Diríem que amb una satisfacció similar a quan tens un segon fill. I, a fi de comptes, aquell bitllet el tens ja a la cartera. Un dia Tamberi va tocar fons en el camí cap a Tokyo, però des d’allí, impulsat per un vent finalment benèvol, arribarà a Amèrica.

(*) Trobareu més informació sobre aquest atleta aquí.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

——————————————————————————————-

Oh, Duquessa!

La primera cosa bonica del dijous 17 de febrer del 2022 és un xicot que es diu Duquessa, un Huckleberry Finn modern que viu també a les pàgines d’una novel·la, ‘Lincoln Highway’, d’Amor Towles. Algú que voldries tenir sempre com a amic. No sé vosaltres, però jo porto tota la vida buscant el meu Huckleberry Finn. L’he trobat a les pàgines d’aquells llibres en els que m’interessa més l’acompanyant que el protagonista, aquell que té un nom que no surt a la portada sinó més endavant del text. Com el Yáñez de Sandokan, per entendre’ns. També l’he buscat a la vida. Huckleberry Finn és l’amic que et fica en embolics, però que, alhora, et resol l’existència, no només perquè te la fa més interessant sinó perquè et descobreix la possibilitat d’una ètica menys previsible. Si fa no fa com Duquessa respecte a Emmett, el protagonista. No un doble sinó l’altre, el veritable motor de la història, el que distorsiona la línia recta del trajecte. Tant en l’amor com en l’amistat necessitem algú que no s’assegui, que ens acompanyi a tot arreu indicant-nos un camí diferent en el qual no havíem pensat. És un gust poder seguir-lo per les cinc-centes pàgines de ‘Lincoln Highway’, tot i que per aquesta carretera pràcticament no hi circulen mai. Perquè un dels grans plaers que et reserva la vida és quan trobaràs el teu Huckleberry o la teva Duquessa. 

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

——————————————————————————————-

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!