Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

Bells amb màscara

La primera cosa bonica del dimecres 23 de febrer de 2022 és una exposició que demostra que sempre portem la màscara posada, fins i tot abans que fos obligatori, fins i tot quan ja no ho serà. És  al Guggenheim de New York. Al pis de dalt hi ha obres de Kandinsky, però si diguessis que són ‘molt boniques’ t’arrestarien per ‘eufemisme agreujant’. Al costat hi ha l’exposició de Gillian Wearing, una artista conceptual anglesa famosa per haver retratat persones a les quals donava una cartolina en blanc perquè hi escrivissin el que de debò haurien volgut dir realment, una espècie de nuvolets de còmic en els quals els pensaments esdevenien visibles. Policies que escrivien ‘Ajudeu-me’, i uns quants mags de les finances que pregonaven ‘Estic desesperat’. El títol de l’exposició és ‘Wearing Masks’ (‘Posant-se màscares’), un joc de paraules entre el cognom de l’artista i el verb. L’havia triat abans de la pandèmia i al final ha resultat una involuntària profecia. El que vol dir-nos, i sobretot mostrar-nos, és que sempre portem posada una màscara, més o menys diferent del nostre autèntic rostre, que adaptem a la imatge que volem donar: al món, a qui tenim al costat i, fins i tot, al mirall. És una petita gran exhibició de la nostra manera de presentar-nos, una frontera entre aparença i realitat en els moments inconscients que Gillian no fotografia: els primers cinc segons de quan ens despertem, quan som en un avió en el moment d’envolar-se, durant un orgasme, quan se’ns revela alguna cosa del futur. La màscara és una ficció, però no sempre derivada cap al pitjor. De vegades és la cara amb què ens enfrontem a la realitat, la trampa que ens parem per sentir-nos excelsos.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

——————————————————————————————-

“Ho vaig haver de fer”

La primera cosa bonica del dijous 24 de febrer de 2022 és una frase en el trailer del film ‘El retrat del Duc’ que, per qui encara va al cinema (i que durí!) ja justifica el que ha pagat per l’entrada. Ja sé que no és aconsellable judicar una pel·lícula pel tràiler perquè és fàcil que s’inflin, especialment en les comèdies, totes les coses més encertades i la resta quedi com a mer farciment. Però és bo fixar-nos en aquest jubilat imitador de Robin Hood que roba un Goya a la National Gallery de Londres i exigeix un rescat per repartir-lo en obres de beneficència. En el judici l’advocat que l’interroga comenta: ‘es va casar jove, vostè…’, cosa a la qual respon: ‘ho vaig haver de fer’ L’advocat repeteix: ‘ho va haver de fer?’ i ell que li respon: ‘era amor’. En aquest precís instant les dones del jurat ja estan seduïdes, també part del públic de la sala. L’audàcia que cal per robar un Goya i donar-lo als pobres no és res si la confrontem amb la tria d’una persona concreta, de jove, per passar tota la vida al seu costat; encara que ella sigui Helen Mirren, encara que tot allò passés unes quantes generacions enrere. La intensitat pot esdevenir naturalitat. ‘Ho vaig haver de fer’ perquè era més fort que jo i no em deixava cap altra possibilitat. Ho vaig fer com quan, en l’aigua, nedo, o quan caminant, respiro. Mentre espero l’estrena d’El retrat del Duc’ (el 3 de març) he anat a veure ‘La pitjor persona del món’, un film sobre l’amor contemporani, ben realista, amb tots els dubtes i penediments i ple de retorns fora de termini. És complicat, sobretot quan no funciona. Quan va bé, en canvi, esdevé ben senzill: ‘ho vaig haver de fer’.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Les finestres del davant

La primera cosa bonica del divendres 25 de febrer de 2022 són les finestres del davant on, malgrat els tambors de guerra, veig algú que toca un violoncel. I gent que pinta, que fa dansa o arts marcials, que canta en silenci. Els veïns sempre són un espectacle. Sobretot a Nova York, on ningú posa cortines a les finestres. La gran sort és poder adormir-se en aquest edifici vermell amb vistes als apartaments cedits en exclusiva als artistes, perquè puguin assajar o ensenyar. Contemplar en una nit de pluja aquell tauler d’escacs il·luminat i animat és la millor cura que hi ha contra les tensions. Tots pertanyem a la mateixa espècie, però mentre hi ha qui projecta invasions tenim aquesta japonesa que en una estança plena de coixins ensenya a una dona bastant més gran que ella de quina manera ha d’agafar l’arquet. O un rus que fa salts acrobàtics com un ‘ninja’ en una cambra blava i buida. O un sastre europeu, encara que se li hauria de dir ‘estilista’, que talla i cus com si estigués posseït. O un pintor amb un passamuntanyes que li tapa la cara (per què?) i que pinta en una enorme tela una família que està dinant, vista a través de la finestra del davant. Quan cau la pluja damunt dels nostres vidres tot és més difícil de distingir; però si existeix la pau, sens dubte és aquesta.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!