Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Com ja us vaig dir, el dissabte passat no vaig penjar l’habitual selecció d’articles de Gabriele Romagnoli publicats al llarg de la setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. La causa és molt senzilla: entre el dimarts 7 i el mateix dissabte Onze vaig estar fent el turista per Venècia (uf, després de dos anys i mig a casa teníem una forta enyorança d’Itàlia) i em va quedar la feina pendent de fer.

Precisament aquella setmana, la primera de la nova temporada, Romagnoli la va començar amb un article fluixet que no hauria traduït en cap cas. Però a partir de l’endemà el ‘punyetero’ va encadenar tres o quatre articles excepcionals que miraré de recuperar entre aquesta setmana i la propera mantenint la numeració que li correspondria -el 67– si hagués publicat tots els articles junts com faig cada dissabte. Avui, doncs, us lliuro el primer.

I com dic sempre: gaudiu-ne, del gran Romagnoli, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

Steinbeck a Ventotene

La primera cosa bonica del dimarts 7 de setembre de 2021 és John Steinbeck i una història a l’illa de Ventotene (*), durant la segona guerra mundial. L’he trobada en un llibre antic -‘Hi havia una vegada una guerra’- que aplega les seves cartes des d’Anglaterra, Àfrica i Itàlia.

Totes dignes de remarca, les últimes divertidíssimes. La de Ventotene, insuperable. Va passar un dia de desembre del 43. Un grup d’operacions especials de la marina americana es prepara per desembarcar aprofitant que hi ha lluna nova: la missió és conquerir l’illa i el radar alemany que hi havia instal·lat. Es prepara una tripulació demencial a base de paracaigudistes (al mar!) acabats d’arribar de l’Àfrica. Es fa fosc de seguida. Ni una sola llum en tota l’illa. El megàfon llança un ultimàtum.

Poc després, tres bengales blanques indiquen la rendició italiana. Envien una llanxa amb cinc homes que no saben que d’alemanys n’hi ha vuitanta-set, tots atrinxerats al voltant del radar. El port de Ventotene té una embocadura molt estreta que acaba en una paret rocosa. En la foscor, el capità del grup equivoca la maniobra i toca terra dues vegades abans d’encertar l’embocadura.

A la tercera temptativa, l’encerta. Una multitud d’italians baixa de seguida cap al port cridant ‘Ens rendim!’ i abandonen els fusells damunt de la dàrsena. Semblen confusos, contents i una mica espantats. Se’ls acosta l’únic que parla anglès, presoner polític antifeixista des de fa 3 anys. En pijama de color rosa, però tanmateix força digne. Els avisa que els alemanys també vindran a rendir-se. I aleshores els diu quants n’hi ha. El capità i els seus quatre homes es miren perplexos, però acullen la notícia amb l’obligada seriositat. El presoner explica: ‘Ja hem vist que heu fet desembarcar altres tropes a dos altres indrets, a l’espigó i al fals port. És evident que esteu en superioritat numèrica. S’imposa, doncs, una rendició honorable’. El capità assenteix.

Steinbeck no ho diu però probablement l’home del pijama rosa va acabar la frase amb una aclucada d’ull.

(*) Trobareu informació sobre l’illa de Ventotene aquí

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

–—————————————————————————————-

 (Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!