(La sèrie comença aquí)
Com ja us vaig dir, el dissabte passat no vaig penjar l’habitual selecció d’articles de Gabriele Romagnoli publicats al llarg de la setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. La causa és molt senzilla: entre el dimarts 7 i el mateix dissabte Onze vaig estar fent el turista per Venècia (uf, després de dos anys i mig a casa teníem una forta enyorança d’Itàlia) i em va quedar la feina pendent de fer.
Precisament aquella setmana, la primera de la nova temporada, Romagnoli la va començar amb un article fluixet que no hauria traduït en cap cas. Però a partir de l’endemà el ‘punyetero’ va encadenar tres o quatre articles excepcionals que miraré de recuperar entre aquesta setmana i la propera mantenint la numeració que li correspondria -el 67– si hagués publicat tots els articles junts com faig cada dissabte. Avui, doncs, us lliuro el primer.
I com dic sempre: gaudiu-ne, del gran Romagnoli, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).
La primera cosa bonica del dimecres 8 de setembre de 2021 és l’estrany cas de Christian Harald Peter Harling, l’alemany amb més nom que imaginació que des de fa quaranta-vuit anys estiueja a Riccione, al mateix hotel i a la mateixa habitació.
L’ajuntament l’ha premiat per tanta fidelitat. Va començar de manera involuntària el 1973, quan tenia dos anys, ha crescut i ara hi va amb els seus fills. Dues setmanes a l’estiu i una altra una mica després. Sempre a l’Hotel Atlas. Sempre la mateixa habitació, la mateixa vista.
Als propietaris del principi els han succeït els seus fills que amb el paquet han heretat també aquest hoste de Mònaco. Si ens hi fixem, hi ha molt per meditar en aquest assumpte. És filosofia feta carn, Kant ressuscitat: els ciutadans de Konigsberg ajustaven els seus rellotges amb el passeig del crític de la raó pura, i amb les vacances d’aquest turista es regula la temporada a la Riviera, la primera visita l’obre, la segona la tanca.
Hi ha un punt de bogeria en el procediment: el somni impossible d’un món de plena confiança perquè és immutable, el concepte de la vida com a sistema de control per excloure’n l’imprevist. Alceu la tapa et voilà: res de nou a sota del sol. Cal tenir molta fe. I molta sort. Hi ha qui neix per a l’aventura i hi ha qui l’ha triat com a remei per lluitar amb armes desiguals contra la volubilitat del destí.
Jo, que des de fa un any i mig tinc la maleta a punt pel que disposi el desconegut i l’imprevist, segur que no coincidiré mai amb Christian etcètera, però podria enviar-li una postal. Sé on trobar-lo.
(*) El títol fa referència a aquesta cançó de 1963. No us perdeu pas el video: purs, genuïns anys seixanta…
(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)
–—————————————————————————————-
(Continua aquí)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!