Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

Escriure per escriure

La primera cosa bonica del dijous 17 de juny de 2021 és escriure. Per escriure. I prou. Quan tot -la llibertat, la felicitat, el joc de les possibilitats infinites- s’acaba, què et queda? El premi Mani di Fata? (*)

Ahir llegia al diari el titular d’una entrevista a una escriptora: ‘Quan no escric soc infeliç’. Cert. Fer-ho és una de les coses més boniques del món, ideal pels qui se senten inadaptats, pels que no són mai acceptats i pels autèntics. Escrivim per escriure. Com si no hi hagués res més a fer en el món. És la veritat més profunda que mai s’hagi revelat. A crits? Meitat i meitat. Però s’ha d’escriure per això: per escriure.

No pas per competir, ni per presenciar, presentar, vendre, vendre’s, fer-ne una sèrie, una ficció o una pel·lícula, ni per apuntar-se a la secta de les narradores secretes o dels crítics calbs, tampoc per parodiar Kappa o imitar Zeta, plorar amb una ampolla a la mà o estampant-la contra la paret, ni pels ‘followers’ ni pels comentaris, pels diners, per avorriment, per contracte, per mantenir algú o per conservar alguna cosa, tampoc pel ‘hit parade’ de vendes a la penúltima pàgina del suplement (una posició més amunt que Emme , alça!) (**), per ambició (fixa’t com bufo a contravent!), perquè el metge ho ha ordenat, perquè et toca o perquè no et toca, artista suprem com ets. No cal que et sentis infeliç quan no escrius, però sí feliç quan ho fas. Lliures i amos del món. Després tot s’acaba. Ara. En aquest moment.

(*) Mani di fata és una veterana revista i editorial dedicada a la creativitat i l’artesania domèstica.

(**) Emme és un important grup editorial italià.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

——————————————————————————————-

Let’s roll

La primera cosa bonica del divendres 18 de juny de 2021 passa cap al final del vol AZ 333 que ha sortit de París i que ha d’arribar a Roma a les 12:05. El meu seient és davant de la sortida d’emergència. Una mica abans que el comandant anunciï als passatgers que han de cordar-se el cinturó de seguretat, una noia s’aixeca i camina cap a l’espai al costat de la sortida, els braços creuant el pit, el cap cot i una ganyota al rostre. Sembla que vol vomitar. L’auxiliar de vol li dona una bossa per si de cas. Pocs segons després apareix un home jove, que s’atura davant d’ella. Porten uns anells resplendents. És fàcil intuir que estan en viatge de noces. El matrimoni s’ha celebrat en una ciutat petita d’Itàlia. Ella porta lents de contacte i un maquillatge especial. Ell llueix corbata gris perla i sabates de xarol negre. Ara s’acosta a ella i li parla fluixet. M’arriben paraules fragmentades: ‘… culpa … no te’n fas càrrec … m’havies dit … semblava … n’aprendré…’ Ella s’esmuny i es tanca al lavabo, ell la segueix i li parla a través de la porta. Ella surt i torna al lloc d’abans, a prop de la sortida d’emergència. Les ulleres que ara porta no dissimulen les llàgrimes. L’hostessa s’hi acosta per informar-se. Parla amb el marit, agenollada i en veu molt baixa. L’hostessa s’alça. S’ha entès tot. La jove passatgera ni té cap atac d’apendicitis ni està embarassada. Simplement en algun punt entre Notre Dame i el Pont Neuf, mentre ell es fotia el tercer croissant i es negava a portar-la a veure els impressionistes pel preu del tiquet, s’ha adonat de la immensa equivocació que ha comès. El vol AZ 333 és com aquell de l’American Airlines 587 de l’11 de setembre de 2001: algú ha de reaccionar. Fiumicino és a vint minuts i l’hostessa em mira. Ha demanat una ambulància des del telèfon interior. Ha dit alguna cosa a l’orella de l’encarregat que ha de pujar l’escala per endur-se la ‘malalta’. El marit intentarà de seguir-la. Quan passi davant meu estiraré una mica la cama i ensopegarà exactament davant del recambró destinat a l’equipatge. Amb una empenta suau l’hostessa el tirarà a dins i tancarà amb la clau corresponent. Mentre ell xisclarà, l’ambulància fugirà per la pista en direcció a un avió a punt d’envolar-se cap a Budapest, Sao Paulo o qualsevol altre indret. Let’s roll. La vida continua.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

–—————————————————————————————-

 (Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!