Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

Sota la plaça

La primera cosa bonica del dilluns 21 de juny de 2021, dia que comença un estiu de recuperació és la plaça que hi ha sota la plaça. La que ara no veiem però que tornarà. A la tardor (esperem-ho). Mentre comencem a alliberar-nos de les pors i dels elements de protecció, la plaça desapareix sota les taules, els para-sols, les cadires i els empostissats. Passa a qualsevol lloc d’Itàlia: a la plaça de Santo Stefano de Bolonya, o la de les Herbes, a Mantova. L’has d’haver conegut abans per poder identificar-la ara. N’has de tenir un record, una fotografia a la memòria. És com quan al llarg d’aquests darrers mesos has trobat algú amb màscara: havies de recordar-li la cara i saber llegir les emocions a través dels ulls. Ara et fixes en aquests escampalls de mobiliari mentre busques indicis de ‘sampietrini’ (*) com les arrugues d’expressió d’un rostre. Penses en les reunions i les trobades d’abans de sopar. I va bé que els locals recuperin el temps perdut, tot i que a tu et passa justament al contrari amb aquell crit ahir temut i avui enyorat que arribava des del fons, difós per megàfon i subratllat per ràfegues de gasos lacrimògens: ‘Desallotgeu la plaça! Circuleu!’

(*) Nom popular de les velles llambordes de Roma

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

——————————————————————————————-

L’última desigualtat

La primera cosa bonica del dimecres 23 de juny de 2021 seria l’abolició de l’última desigualtat, la més radical i indestructible: la durada de la vida d’una persona. Mentre llegeixo la quantitat d’esforços que es dediquen a equiparar això amb allò i a no discriminar a aquell altre m’ha vingut al cap aquesta idea per a un relat de ciència ficció: En un futur molt proper, a poques generacions de l’actual, es decideix que, deixant de banda les morts prematures, la vida ha de tenir una durada màxima que ningú podrà superar. Posem que sigui als 66 anys.

El grau de desmemòria dels humans a la meitat del segle XXI és tan gran que ja ningú posa làpides, estudia història o recorda que hi ha hagut persones que havien arribat als 94, als 85, als 76 o als 67 anys.

A través d’inspeccions anuals, l’Estat inocula en els cossos una substància de lenta absorció calibrada exactament perquè faci efecte en arribar al seixanta-sisè aniversari. Tothom s’hi habitua i ho troba normal i inevitable; una més de les moltes situacions que ja hem acceptat de no controlar (i no faré una llista detallada).

Fins que un bon dia, al començament de l’any tres mil, passa una cosa imprevista, no pas una rebel·lió, simplement un home arriba a la data preestablerta i no es mor. I l’endemà… què passarà? Ho sabré quan ho escrigui perquè aquesta és la cosa bonica del joc de viure: no sabem ni el com ni el quan. Però, mentrestant, no parem de remenar la cua (com si ens hi anés la vida) (*).

(*)  Aquest parèntesi final l’he afegit jo de collita pròpia; cap culpa, doncs, al mestre Romagnoli.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

–—————————————————————————————-

 (Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!