Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció hi detecteu algunes imprecisions, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

My first thing

La primera cosa bonica del dimecres 31 de març de 2021 és el que hauria volgut fer el caporal Arthur Bustamante, Art com li deia sa mare, tan bon punt s’acabés la merda de guerra on li va tocar de combatre. No fa gaire que a internet s’ha obert el Museu de les cartes de guerra dels soldats americans (*). Bustamante és el soldat desconegut que apareix el 1967 a la portada de la revista Life sense que s’esmenti el seu nom. El 12 de novembre d’aquell mateix any va escriure una carta a casa seva. Començava amb un ‘Hi Mom’ i tot seguit deia que aprofitava un moment de repòs, avorrit sota la pluja, per escriure i que estava segur que no faltava gaire perquè el llicenciessin. ‘No sé què serà el primer que faré quan torni a casa, però estic segur que m’agradarà’. Abraçar una persona estimada, córrer fins a l’extenuació amb la boca ben oberta i cridant, sortir tota la nit… No us recorda res? Qualsevol cosa que fem per primera vegada sempre és plaent. Després d’una guerra o d’una pandèmia qualsevol cosa, petita o gran, que vagi més enllà de les limitacions esdevé esplèndida. La que sigui. El caporal Art no va poder gaudir-la. Va morir a Vietnam dos mesos després d’haver escrit aquella carta (**). Mentre no arriba el moment que tot s’acaba només hi ha una cosa veritablement bonica: sobreviure..

 (*) Vegeu aquí informació sobre el Museu de les cartes de guerra.

(**)  Vegeu aquí més informació sobre Arthur Bustamante.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

——————————————————————————————-

The Old Lady & the Vax

La primera cosa bonica del dijous 1 d’abril de 2021 és la senyora Lucia. Té 92 anys i es prepara per a la propera cita, la que té amb la vacuna, com si fos la primera. Es pensava que seria el metge qui li aniria a posar a casa, però quan ha vist que no seria així, tot i remugant, ha començat a preparar-se per a la gran ocasió.

La senyora Lucia no surt des de fa cinc anys. Ha cridat a la perruquera, a la maquilladora i ha aprofitat l’ocasió per fer-se un vestit nou a partir d’un model antic, però amb els colors a to amb l’estació. Ha contractat un taxi amb una setmana d’anticipació, fins i tot amb la propina, perquè la porti fins a l’entrada de l’ambulatori.

Ningú s’ha vist encara amb cor de dir-li que, de fet, on li toca anar és a una dependència de l’estació perquè segur que s’ho prendrà com una desconsideració. Ja no les té totes, amb aquesta vacuna que ha canviat de nom com si es volgués fer una reputació. Tothom li garanteix que és la que més li convé però, per si de cas, ella estarà a l’aguait. Fins i tot controlarà que l’home fotografiat a la targeta d’identificació sigui el que l’atén, no cap altre.

És una cita a cegues amb el temps que li queda (allò que ningú pot saber, ni als 92 ni als 29) i que ve a dir-li: ballem una mica més encara. I té raó, la senyora Lucia: cal presentar-s’hi impecable, entrar i sortir de casa entre els aplaudiments dels veïns, fer una reverència i demostrar que encara som capaços d’estimar i de vestir-nos de vint-i-un botó per fer els honors a aquell desconegut que es diu demà.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

——————————————————————————————-

El joc de les diferències

La primera cosa bonica de la Pasqua 2021 és, com si es tractés d’un joc de la ‘Settimana Enigmistica’ (*), trobar les diferències amb la Pasqua de 2020. No havent resolt encara el trencaclosques de la pandèmia i considerant que “Covidiciannove“-“Io vendo vaccini” és l’anagrama preferit dels seguidors de la teoria del complot només ens queda aquest petit, però útil, exercici. A primer cop d’ull el panorama de 2020 i el d’ara semblen idèntics: tancats a casa, el Papa fent el Via Crucis en solitari, centenars de morts, milers de contagiats, promeses per a l’estiu, expectatives per a l’any que ve, etc.

Si ens quedem només amb la primera impressió ens deprimirem. Però cal fer un esforç per trobar les diferències. Que hi són. Quines? Les vacunes ja han arribat, serà lent però fa un any eren només una esperança. Tenim menys por perquè la veritable por és la que ens provoca allò que és desconegut. Joe Biden ocupa el lloc de Donald Trump. Ja es juga a futbol i no sempre guanyen els habituals. Es juga al tennis i no només als terrats. Ens hem acostumat als viròlegs i a aquells que no els poden suportar: hi ha soroll de fons pertot i esperem el so d’una nova estació.

Ja ho sé, també hi ha diferències en sentit negatiu, però no és ara el moment de fixar-s’hi. Anem cap endavant. Hi ha lloc. Hi ha temps. Els experts intueixen una llum on la resta hi veu només túnel. ¿No esteu convençuts que a cadascú li correspon un forat cap a l’altra banda?

Fins al dimarts 6 d’abril. Que tingueu una bona Pasqua. 

(*) La ‘Settimana Enigmística’ –una veritable institució a Itàlia (vegeu aquí)– és una publicació setmanal de jocs i entreteniments fundada el 1932.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

————————————————————————–

 (Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!