Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és tota meva: l’he feta jo en pla autodidacte).

Les finestres que salven

La primera cosa bonica del dilluns 23 d’octubre de 2023 són les finestres que salven la vida dels ocells evitant que s’estavellin contra els vidres que no poden distingir. Viure a la metròpoli sol plantejar petits grans dilemes morals. Per exemple, tu vius en un edifici molt alt, posem que de més de deu plantes. L’has triat perquè té les parets de vidre. Tot vidre, del terra al sostre i d’una punta a l’altra. Gaudeixes d’una vista increïble i d’una llum meravellosa.

Passa, però, que els ocells quan volen no se n’adonen, impacten de ple en els teus murs de cristall i cauen morts al carrer. Fins a vint-i-sis varen trobar a la vorera de sota casa teva un matí de sol que semblava perfecte. La comunitat de veïns va proposar enganxar als vidres una pel·lícula gairebé transparent que protegeix els ocells. Ells la veuen, tu menys però una mica sí. Sobretot des d’un cert angle es percep un estampat a piquets. Això implicarà un cost.

Però, què prefereixes? Tres mil dòlars/euros i una mica de vista/llum menys, o uns centenars d’ocells salvats? D’això depenen unes quantes coses. Per exemple, que no vingui tan sovint a dinar a casa teva o que continuï fent-ho com si res després d’haver sentit aquell TUD! a la finestra. Que bonic que es veu el món a puntets.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

El tren a Samarcanda

La primera cosa bonica del dimecres 25 d’octubre de 2023 és el tren a Samarcanda; és a dir, el ‘Frecciarossa’ (*) Milà-Roma un vespre de tardor amb un únic passatger a bord. Passa en un dia que tot han estat desastres. Avaria elèctrica, retards entre Roma i Nàpols. El tren de Milà té problemes i surt quaranta minuts més tard de l’horari previst. Déu n’hi do. Tinc l’últim de Richard Ford (‘Be mine’) que em neguiteja més que qualsevol altra calamitat. Arribem a Bolonya. Deu minuts, mitja hora, una hora aturats. Puja el cap d’estació per informar-nos que el maquinista ha exhaurit el seu temps de servei i que n’estan buscant un altre. Ens aconsella d’anar a l’andana del costat i agafar el primer tren que passi, encara que sigui a costa de viatjar drets fins a Roma. El tren és a punt d’arribar. Hi anem corrents, pugem i busquem els llocs millors. Algú en troba. Amb dues hores més de retard sobre la planificació inicial arribem a Tiburtina. Mentre esperem aturats pel nostre costat passa un tren directe a Termini (**), buit i silenciós. És aquell del qual havíem baixat per arribar abans. A bord només es veu un passatger, adormit. Probablement ja dormia quan el cap d’estació va pujar a informar-nos. O potser sabia que és inútil esforçar-se perquè a Samarcanda, a la cita amb el nostre destí, s’hi arriba sempre i a l’hora que pertoca (***).

(*) Les ‘fletxes vermelles’, nom amb que es coneixen a Itàlia els trens ràpids.

(**) L’estació central de la ciutat de Roma.

(***) Vegeu aquí la llegenda de la mort a Samarcanda.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

L’error esmenat

La primera cosa bonica del dijous 26 d’octubre de 2023 és l’error judicial que, esmenat in extremis, corregeix una investigació mal enfocada. I com ha de sentir-se qui en queda alliberat. En els darrers dies s’han sabut unes quantes (massa, potser?) històries d’aquest tipus. Els joves presumptament violadors de dues noies en un tren en el qual, després de dos anys, s’ha sabut ara que els acusats no hi eren, ni tan sols en aquella localitat. L’home de seixanta anys acusat d’abusos l’ADN del qual, després de passar tres anys a la presó, s’ha descobert ara que no correspon amb el que es va trobar en la víctima. Surten, tornen a casa, reneixen. Ens oblidem dels seus noms, de la procedència, del possible perjudici. Preval aquella sensació d’alliberament molt difícil d’imaginar si no l’has experimentada mai abans. Com si el metge et digués: se’ns han barrejat uns quants historials i hem analitzat dues plaques que no li afectaven. No s’està morint. Com si descobrissis que tot aquell sarau era un fotomuntatge, un vídeo creat amb la intel·ligència artificial i que totes aquelles coses ni s’han dit mai ni s’han fet. Dies, anys terribles per arribar a aquell descans. A aquella festa que, sense el patiment previ, no hauria existit mai. A aquella felicitat explosiva, violenta, única. Gairebé valia la pena. Gairebé, només.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Ha guanyat un premi!

La primera cosa bonica del divendres 27 d’octubre de 2023 és quan t’arriba a la safata d’entrada un correu amb l’assumpte ‘ha guanyat un premi!’. Què cal fer? Cada vegada que en rebo un (i em passa gairebé cada dia) voldria respondre al remitent però no obro el missatge per por dels virus. Aleshores em ve a la memòria una entremaliadura que dos amics i jo vàrem fer quan teníem onze anys. En l’època que els telèfons no revelaven el número de qui trucava. Marcàvem un número a l’atzar, fèiem veure que telefonàvem des d’un programa de ràdio, posàvem unes quantes preguntes facilíssimes i prometíem un premi que, òbviament, no arribava mai. Fins que va respondre la senyora Elena. Encerta la capital d’Holanda, felicitacions i ‘li passem amb secretaria per anotar les dades de casa seva’. Just en aquell moment la dona esclata en plors d’alegria perquè ‘és la primera vegada!, no havia guanyat mai res!’ i entre sanglots ens dona l’adreça. Carregats de remordiments ens venem uns quants tebeos i comprem el que ens venia més a tomb: una ràdio. L’emboliquem com un regal i  posem el paquet davant de la porta de la senyora Elena amb una targeta amb el nom del programa radiofònic. Desconec que han fet després els altres dos companys de la malifeta. Si s’han dedicat a especular amb criptomonedes espero que a la nit deixin diners en efectiu sota l’estora dels seus inversors.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continuarà)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!