Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Algunes coses boniques d’aquesta setmana segons Gabriele Romagnoli (154).
(La sèrie comença aquí)
Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és tota meva: l’he feta jo en pla autodidacte).
Festa al cementiri
La primera cosa bonica del dilluns 4 de setembre de 2023, Labour Day, és el cementiri més alegre del món, el New York Marble: un no parar de celebracions, no passa dia sense que n’hi hagi alguna. És a la Segona Avinguda, a l’East Village. L’entrada queda molt dissimulada, amb una bastida que l’amaga, però una placa crida l’atenció del vianant. El número de la finca, el 41 ½, ja senyala la improbabilitat del lloc. És el cementiri no confessional més antic de la ciutat. Des de fa més de vuitanta anys no s’hi enterra ningú. Passada la reixa d’accés hi ha un passadís estret que porta a un pati de dos mil metres quadrats: gespa de color verd maragda, murs de pedra, temps aturat. Al voltant, un alberg, una clínica per a drogodependents i un refugi pels sense sostre. Només una vegada al mes es pot visitar per bé que (segons informa un rètol) és possible d’organitzar-hi esdeveniments. Cal trucar a una senyora gran de nom Caroline o deixar-li un missatge a secretaria. Ella potser respondrà. O potser no. Deu ser real. O potser no. M’agradaria preguntar-li: quin tipus d’esdeveniments? Però em sembla que ja ho sé. En els moments d’optimisme sempre m’he imaginat que el més enllà seria així. Arribes a un indret improbable, empenys una reixa, camines per un passadís estret i et trobes amb un gran prat on, oh sorpresa, han organitzat una festa per a tu amb tota la gent que no veus des de fa molt temps, més alguns que sempre havies volgut conèixer. I uns quants dels edificis del voltant que s’han colat a la festa.
(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)
———————————————————————————————–
No perdeu el temps
La primera cosa bonica del dimarts 5 de setembre de 2023 és la millor pel·lícula que es pot veure ara a Netflix: es titula ‘Paradise’ i parla d’ un intercanvi que fem habitualment: temps per diners.
La trama, però, arriba fins a les conseqüències més extremes: un deute, un préstec, es paguen amb anys de vida i els personatges envelleixen sobtadament, tret que després es facin ‘trasplantar’ la joventut d’un altre.
La gràcia del film no rau només en el fet d’haver trobat una bona idea d’origen; també en la manera com la desenvolupa i, sobretot, com l’acaba, que és on moltes vegades les millors idees naufraguen.
Remarquem la potència del tema: aquest intercanvi quotidià. A la feina bescanviem constantment per diners, no només talent, capacitat o presència. Cedim també temps. Per això les reivindicacions salarials haurien d’anar acompanyades per les relacionades amb el temps que destinem a treballar. L’equivalència temps/diners ha creat les presons, on el mal que s’ha fet, i que no es pot restituir amb diners suficients, es paga amb anys de vida perduts.
Al principi tots cedim amb gust el nostre temps a canvi de diners i al final haurem de pagar per recuperar-lo. Els gestors més astuts d’aquell enigma que és l’existència entenen ràpidament que la veritable riquesa és el temps i per això el dilaten en la impagable meravella de cada instant viscut en plena llibertat.
(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)
———————————————————————————————–
Agraït amb tu mateix
La primera cosa bonica del dimecres 6 de setembre de 2023 és la frase de comiat de la mestra de ioga als centenars de practicants estirats a la gespa de Bryant Park cada dia a les set de la tarda. Vaig caminant fins a la parada del metro per tornar a Brooklyn i em trobo amb tota aquesta gent que es mou seguint les indicacions d’una veu suau que els parla des d’un escenari. M’aturo: hi ha taules i wifi de franc. Amb el ioga tinc una relació gairebé tel·lúrica. Des de fa molt temps cada quatre o cinc anys provo de posar-m’hi, seguint mètodes diversos, sense recordar que no estem fets l’un per l’altre. Hi ha postures que no puc assumir. I em sap greu perquè m’agrada acabar les coses que començo. Quan el primer mestre que vaig tenir afluixava les llums, posava música de sitar i començava a parlar jo em quedava feliçment adormit. Potser és per això que mai he sabut quines coses deia. Aquesta vegada, en canvi, escolto: “Sigueu agraïts amb vosaltres mateixos. Per haver vingut aquí, per haver-vos esforçat, per haver millorat”. Agraïts amb vosaltres mateixos… No és poca cosa al final d’una jornada quan estàs en el segon terç de la teva vida. Tant si has guanyat un Oscar o has passat unes vacances agradables. Sigueu agraïts amb vosaltres mateixos. Sense egocentrismes, amb alegria. Sense fer-ne presumpció, com aquell que s’ho mira des de fora. La mare us ha criat i el mestre us ha ensenyat, una combinació que ha resultat decisiva. Han tingut al seu costat gent que els ha ajudat, però, creieu-me, sense vosaltres res no hauria passat. Res. Des de l’ungla fins al cervell, doncs: gràcies.
(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)
———————————————————————————————–
Les torres de llum
La primera cosa bonica del divendres 8 de setembre de 2023 són les torres de llum que ja es projecten en el cel de Nova York quan falten pocs dies per l’aniversari de l’atemptat del 2001. Sempre he pensat que són la millor manera per recordar el que va passar, la substitució més digna de les torres abatudes. Tot el que s’ha construït en aquell indret —la Freedom Tower, el museu, la font amb el nom de les víctimes, l’Oculus de Calatrava— és bonic, però excessiu. T’atabala. L’únic que et diu és que aquell buit ara ja està ple. I ho sabem. Aquelles torres de llum, encara que no les puguem tocar ni acostar-nos-hi, diuen molt més i ens conviden a contemplar i a sentir. Una existència impalpable, però ben present. N’hi ha prou amb alçar la mirada (o tancar els ulls) i ja ho tens. És bonic també que no hagin esperat a l’11 per encendre aquelles torres, però la cosa encara més bonica és que, a diferència de les que hi havia, aquestes torres desafiaran sempre el postulat d’Euclides perquè són línies paral·leles que al final es troben. Tot és possible en un món inimaginable.
(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)
———————————————————————————————–
(Continua aquí)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Per regla general estic molt d’acord amb les recomanacions cinematogràfiques que fa el Sr. Romagnoli. No és així aquesta vegada quan parla del fet que la millor pel·lícula que es pot veure actualment a la plataforma NETFLIX és PARADISE de l’alemany Boris Kunz. El guió és molt original, però els 109 minuts de durada fa que tingui moments en què el llistó baixi baixant arribant, això sí, a un final molt reeixit.
Al meu entendre és una pel·lícula correcta però sense arribar a l’excel·lència. I malgrat que en aquesta plataforma hi ha molta brossa, si saps buscar bé, trobes coses millors.