Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Algunes coses boniques d’aquesta setmana segons Gabriele Romagnoli (144).
(La sèrie comença aquí)
Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).
El plaer secret
La primera cosa bonica del dimecres 31 de maig de 2023 és el relat ‘Il cane segreto’, de Peter Cameron, que, en realitat, parla dels plaers que no són compartits. Tots en tenim algun. La dona del protagonista del conte, inclòs en el recull ‘¿Che cosa fa la gente tutto il giorno?’, és al·lèrgica als gossos, animals als quals, en canvi, l’home s’estima molt. Aconsegueix una gosseta i la té tancada dintre d’un traster. Quan la muller s’adorm ell s’alça del llit, allibera l’animal, li dona menjar, hi juga i la treu a passejar fins que, quan comença a despuntar el dia, la tanca novament a l’amagatall i se’n va a dormir. És una història emotiva i carregada de significats. Parla d’aquella part en la qual dos cercles no es superposen. De les mínimes incompatibilitats que tots els grans amors tenen i de l’espai en el qual cal cercar una evasió innocent que et proporciona una felicitat que, d’una altra manera, et seria impossible d’obtenir. És just que sigui així i que aquestes coses passin. De la mateixa manera que l’home es dedica a la seva gossa secreta sempre de nit semblaria lògic pensar que tot plegat no és més que una fantasia. Que sigui un somni. No he escrit ‘només’ un somni perquè cada vegada n’hi ha més a la vida real. Per això és millor que, del gos secret, no en parleu amb ningú.
(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)
———————————————————————————————–
“Amor fati”
La primera cosa bonica del dijous 1 de juny de 2023 és “Amor fati”, l’expressió llatina que Morgan Freeman porta tatuada al braç a la pel·lícula ‘A good person’. El personatge que interpreta no ha tingut una vida gaire fàcil: son pare era alcohòlic i ell també. És vidu. La seva filla va morir en un accident de circulació. ¿Estimar el destí? Sí, estimar el teu destí. A la Viquipèdia trobareu explicacions filosòfiques, des de l’estoïcisme fins a Nietzche. Miro d’explicar-ho: si no aprens a estimar el teu destí viuràs malament en un bany maria entre el penediment i la recriminació. No podràs deixar de pensar en portes que no se t’han obert o que tu mateix t’has tancat per un o altre motiu. No hi ha res que et satisfaci, no saps satisfer ningú.
¿Com es pot estimar a qui s’ha equivocat? Més encara: ¿com es pot estimar a qui va tremendament equivocat? La meva manera de veure les coses es basa en el fet que el component inevitable de l’amor és l’acceptació. No estimem res ni ningú que no siguem capaços d’acceptar. Ni som estimats si abans no ens han acceptat tal com som. Acceptar el propi destí amb la convicció que és, entre tants, l’únic possible. I amansir-lo, com un tigre que no sap ser un gat. Un dia i un altre, amb amor. “Amor fati”.
(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)
———————————————————————————————–
(Continua aquí)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En Romagnoli no falla quasi mai en les seves recomanacions cinèfiles. A GOOD PERSON (Una bona persona) és una pel·lícula que va de menys a més, és dura i tendra a la vegada i et manté assegut a la butaca sense distreure’t. La trama és molt interessant i les interpretacions dels actors excel·lents … malgrat que si hagués pogut escollir, jo li faria un gir al final proposat.