Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

Infants introvertits

La primera cosa bonica del dilluns 5 de juny de 2023 són els introvertits, gairebé una deficiència en el cas dels infants, tot i que ara la filosofia proclama ‘la necessitat de la introversió’. Els menuts, perplexos pel que fa al món dels adults, no estaven gaire convençuts de prendre’n part, eren ja dissidents en miniatura i, davant d’això, sentíem pares, mestres i especialistes que quan se’ls preguntava dictaminaven: ‘És introvertit’. S’intuïa el to negatiu. Positiu era, en canvi, ser amigables, juganers, integrats a la manera apocalíptica; vet aquí (*), però, el llibre de Paulo Barone (“Il bisogno di introversione”) (**) que diu que la condemna de l’aïllament i el retir són fruits d’un prejudici cultural que ens porta a concebre la vida només en relació a l’exterior. La introversió pot ser, en canvi, el preludi d’una visió de les coses nova i més equilibrada. Subratllo una frase que em sembla clau: ‘Ara més que mai, per portar una existència adequada als desitjos personals més íntims cal evitar caure en els malentesos de sentir-nos atrapats per una identitat fictícia, per falsos reconeixements, per desitjos inspirats pels altres. En aquest sentit cadascú es mourà en la direcció que li marquin els batecs del cor’. Llegeixo el llibre en el tren. L’home que seu al meu costat, veient com estic d’entusiasmat i absort, s’interessa pel que estic llegint. Li responc assenyalant el rètol de la finestra: ‘Àrea de silenci’.

(*) En el redactat original Romagnoli, juganer de mena, munta una frase — ‘… integrati in maniera apocalittica. Poi ecco, …’— que conté una combinació de paraules en què em sembla detectar una claríssima referència a l’assaig d’Umberto Eco ‘Apocalíptics i integrats’, publicat el 1965 (vegeu aquí).

(**) Vegeu aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Els millors verbs

La primera cosa bonica del dimarts 6 de juny de 2023 són aquells verbs que et fan sentir millor. Fixeu-vos i veureu, amb certa sorpresa, que són els que tendeixen a posar les coses al seu lloc. Tendim a creure que la felicitat deriva de ‘vèncer’, ‘conquistar’, ‘realitzar’. Però realment es tracta de solucions transitòries que obren la porta a la possibilitat de successives pèrdues, caigudes, desil·lusions. Proveu, en canvi, amb situacions que tanquen el cercle, que eliminen els signes negatius.

Ni tan sols ens n’adonem, però estar bé no entusiasma ningú. Pensem, però, en la joia de ‘guarir’ quan el malestar se’n va, l’operació és un èxit, ens donen l’alta hospitalària. El que tenim ho donem ja per descomptat, però conjuguem el verb ‘retrobar’ quan una cartera, un anell o un objecte de valor sentimental que crèiem perdut reapareix en un calaix oblidat o ens el tornen. Que tot funcioni no és tan extraordinari com sí que ho és ‘reparar’:  imaginem que (per una vegada) el servei d’atenció al client sap com s’ha de tornar a connectar el televisor, recuperar el wifi o que el motor del teu cotxe s’engegui en el carril d’emergències de l’autopista. En el fons, quan tornem al punt de partida és quan som feliços.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Tu baixes de la creu

La primera cosa bonica del dijous 8 de juny de 2023 és una escena de la pel·lícula ‘Raptat’, de Marco Bellocchio (*), en la qual un nen d’origen jueu somia (o s’ho imagina) que Jesús baixa de la creu. Millor encara: que ell l’ajuda a baixar. Des que varen allunyar-lo dels seus orígens i el varen encaminar cap al cristianisme els crucifixos sempre atreuen la seva mirada. Cada vegada que en veu un queda colpit. En una fantasia, una nit el veiem com s’alça del llit, va cap a l’església, s’acosta a la figura i arrenca els claus que uneixen aquell cos amb la creu.

Alliberat, el Crist baixa, s’asseu per descansar del cansament i del dolor, es treu la corona d’espines, sospira, respira. El nen se’l mira. Calia ser innocent i lliure per imaginar aquell gest. Creure que no hi ha res que sigui inevitable o irreversible; contemplar el sacrifici i poder pensar ‘ja n’hi ha prou’. No ens podem refiar de ningú que no s’impliqui i no sàpiga donar un cop de mà. Davant els patiments del món hi ha qui espera i hi ha qui actua. Només els innocents es reconeixen i, entre ells, s’ajuden.

(*)  Vegeu aquí i també aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

L’astrofísica de Bob Dylan

La primera cosa bonica del divendres 9 de juny de 2023 és l’astrofísica de Bob Dylan, la demostració vivent de l’existència dels universos paral·lels. Ho podem comprovar en l’àlbum (si encara se li pot dir d’aquesta manera) que acaba de publicar, ‘Shadow kingdom’, en el qual agafa cançons seves dels primers temps i les transforma, a l’estudi, diferenciant-les fins i tot de les nombroses mutacions que sol fer en els concerts. Mostrant-nos possibilitats, vides alternatives, obrint portes musicals i deixant-les així.

D’altra banda, un dels seus textos recents era ‘I contain multitudes’, considerat com una referència a Walt Whitman i, alhora, com una declaració: jo soc en moltes versions. ¿No es deia, per ventura, ‘I’m not there’ (‘No soc allí’) la pel·lícula en què apareixia amb diverses encarnacions, fins i tot una de femenina?

Dylan cantautor, escriptor, pintor. Ara ja s’entén perquè semblava que li feia fàstics al Nobel de literatura. El premi el volia, però en una especialitat científica. Per haver demostrat que no som aquí. Ni allí. Que no hi som. Si més no.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!