Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

El meta-crític

La primera cosa bonica del dilluns 16 de gener de 2023 seria el meta-crític: un crític que s’encarregués de criticar les crítiques, però sobretot els qui les fan: els crítics. De qualsevol cosa: llibres, pel·lícules, programes de TV, restaurants, hotels… El meta-crític analitza la prosa, les divagacions, les discordances entre el text i la puntuació. Observa quantes vegades s’elogia a algú i quantes es destrossa a algú altre. Sobretot indaga en els possibles conflictes d’interessos. Es fixa en si un crític ha publicat, posem per cas, a la mateixa editorial, o si aquell productor ha finançat a un amic o a un parent seu, o si l’editor no és el mateix de la televisió on treballa el seu germà. Si és perepunyetes verifica que el beneficiat no tingui cap relació amb el crític, la seva família o algú que li proporciona feines. El meta-crític és persona documentada, precisa i ferotge. És un paper que probablement ningú voldria representar. Però si alguna vegada passés: quants crítics quedarien?

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

L’ètica de Vitalie

La primera cosa bonica del dimecres 18 de gener de 2023 és l’ètica de Vitalie que entre una dona i el seu marit (enfurismat) hi va ficar el dit… i va deixar-hi la pell. Fins a un cert punt em recorda una altra història bastant recent (*).

Novembre de 2022. Un home i una dona, d’uns quaranta anys, d’origen moldau i casats -marit i muller, vaja- es citen en un aparcament públic. Ho ha demanat ell per discutir i intentar una reconciliació d’última hora. Ella l’hi nega. El to de les paraules puja. Ell l’amenaça. Un altre home, de vint-i-set anys, també d’origen moldau, que passava per l’aparcament s’acosta i s’interposa, protegint la dona per evitar-li l’agressió. El marit treu un ganivet, ataca Vitalie, així es diu la víctima, i el mata.

¿Què podem dir? A Itàlia tenim una dita: ‘Entre muller i marit no hi fiquis el dit’, que substancia la ideologia del ‘deixa-ho córrer’. ¿També quan entre els dos hi ha un perill mortal? I si fossis tu qui ets en un restaurant o passejant amb la teva muller, ¿t’arriscaries a deixar-la vídua per defensar una altra persona? ¿Tenia família Vitalie? ¿El coratge és una prerrogativa només dels solters?

Pensem-hi. Però hi ha vegades que tenim pocs segons per decidir.

(*) Vegeu aquí la crònica real dels fets.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Ajustar comptes

La primera cosa bonica del divendres 20 de gener de 2023 són els cinc relats de Philippe Claudel a ‘Dopo la guerra’ i aquella sensació de reparació que proporcionen, i que alguns definirien com venjança.

Claudel és un escriptor intel·ligent que transita per molts territoris. Aquesta vegada és a Alemanya per compondre una ‘fantasia alemanya’ (aquest és el títol original francès) (*) que especula al voltant de la vida anterior, present i pòstuma d’un nazi anomenat Viktor.

Les històries, breus,  funcionen com mecanismes de rellotgeria preparats per demostrar que encara que un botxí hagi estat estimat, hagi tingut fills, febleses, intimitat o patiments no per això se li ha de concedir cap atenuant. Comptant que escampava el menjar a través dels filats on els presoners afamegats lluitaven entre ells per aconseguir-lo és totalment lògic que, a la seva vellesa, la cuidadora que l’atén se li mengi el dinar de l’hospital davant dels seus ulls i de la boca incapaç de parlar.

Justícia, no venjança, escrivia Wiesenthal. I ara, lector, imagina que a un grapat de bastards sense glòria se li concedeix la possibilitat de viatjar en una màquina del temps fins als primers anys del segle XX, d’entrar a les cases on dormen en el bressol els futurs nazis i eliminar-los evitant així una guerra i l’Holocaust. ¿Serien acusats de genocidi?

(*) El llibre es publicarà el mes d’abril, però en llengua del 155. Vegeu aquí.

(si entreu aquí  -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

–———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!