Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

16 de juliol de 2022
1 comentari

Algunes coses boniques d’aquesta setmana segons Gabriele Romagnoli (108).

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

Caps de marbre

La primera cosa bonica del dilluns 11 de juliol de 2022 és la tornada a casa dels caps de marbre de Dionís i Septimí Sever, robats el 1985 i restituïts al museu de Santa Maria Capua Vetere. M’ho explica, amb aquestes mateixes paraules, un magistrat d’aquella zona: “Els caps, dels segles I i III després de Crist, varen aparèixer a Nova York el 2016 i el 2021 quan eren a punt de ser subhastats a Christie’s -amb preu de sortida de 70.000 dòlars- amb documentació falsa.”

Continua el magistrat: “Se sol dir que els lladres d’obres d’art ens roben el passat quan, en realitat, el que ens roben és el present i sobretot el futur. Ens priven de l’emoció de contemplar-les avui i de la possibilitat de compartir-les demà. Gràcies a la feina del grup especialitzat dels ‘carabinieri’ la justícia ha fet el seu camí, ha escorcollat soterranis plens de pols, cambres cuirassades, bodegues de vaixells transoceànics i finalment se n’ha sortit. Encara que sigui trenta-cinc anys després, encara que sigui a nou mil quilòmetres de distància, quan ja semblava que se n’havia perdut el record.”

I, d’altra banda, fent una versió imaginativa de l’afer, també podríem dir que els caps de marbre van decidir, després de segles, agafar un avió per anar a veure Nova York, la modernitat i tot allò que els humans hem sabut muntar… fins que van decidir que ja en tenien prou. I abans que els comprés un oligarca rus per utilitzar-los de poms de porta, han tornat al lloc on la seva imatge és història i el seu sentit és el comú.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Tres pinzellades sobre Roma

La primera cosa bonica del dimarts 12 de juliol de 2022 és Roma explicada a una estrangera a través de tres trobades: amb un radiòleg a domicili, amb un rellotger boig i amb un endeví incompetent. La noia ha anat a Roma per veure el concert dels Maneskin.

Dissortadament l’aire condicionat de l’avió li ha provocat una indisposició. A mitjanit, a l’hotel, demana pel metge de guàrdia. Resposta: ‘Funciona les vint-i-quatre hores, però fins a les vuit del vespre’. El porter de nit li aconsegueix un metge que demana una radiografia urgent i troba un radiòleg que les fa a domicili. A les vuit truca la porta de l’habitació un individu amb un PC que li diu ‘Ensenyi’m el genoll’. ‘Perdoni, però em sembla que el que tinc és, possiblement, una bronquitis’. ‘Malament, però per seguretat no voldria que li féssim una ullada al genoll?’

Li fan les cures, es perd el concert i dos dies després marxa. Veu que el seu rellotge ‘dual time’ s’ha parat, va a un rellotger i li demana que li canviï la pila. Li torna amb les quatre busques orientades a la mateixa hora. Ella reclama: ‘És un ‘dual time’, per veure l’hora de dos llocs diferents’. ‘Així veu l’hora correcta dues vegades i no s’equivoca’. Surt, se’n va cap a piazza Navona. Allí es posa en mans d’un vident que li endevina moltes coses del seu passat. Ella li demana: ‘I ara, com m’he de captenir?’. El vident mira al seu voltant i en to conspiratori li xiuxiueja: ‘I a mi què m’explica?’

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

El passat no perdona

La primera cosa bonica del dimecres 13 de juliol de 2022 és una frase del llibre ‘The Ground Breaking’ que no només em va bé per a l’article d’avui sinó per a totes les nostres històries.

El text, de Scott Ellsworth, intenta explicar per què la massacre que va patir Tulsa el 1921, amb conseqüències gravíssimes per a la població afroamericana, ha quedat pràcticament en l’oblit (*). I escriu: ‘És propi de la naturalesa humana, individual, de grups o de comunitats, crear-se un passat amb el qual es pugui conviure. Si la realitat de la història projecta sobre la nostra vida actual interrogants massa sinistres o penosos de suportar maquillem el passat amb un relat menys terrible o, senzillament, el suprimim.’ És una veritat incòmoda que podem detectar en la vida de molta gent. Ho notem quan els nostres ancians expliquen les seves vides ajustant els punts de vista, manipulant les dades, canviant les situacions, amagant, amagant, amagant.

Es pot sentir compassió pels experiments individuals per la necessitat de projectar, no tant damunt de la memòria col·lectiva sinó de la pròpia, una llum més afavoridora encara que sigui al preu de situar-se a l’altra banda de la veritat històrica. No es pot concedir, en canvi, la mateixa llicència poètica a grups, comunitats o estats. El primer que fa qui arriba al poder, sabedor que no pot escriure el futur, és reescriure el passat, crear-se una base molt més fàcil a partir de la qual començar a actuar. Acceptar-ho vol dir que reconeixes la derrota. Perdona les amnèsies del teu pare, no les del teu president.

(*) Sobre la massacre de Tulsa trobareu més informació aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Hallelujah

La primera cosa bonica del divendres 15 de juliol de 2022 és la cançó potser més misteriosa, més mal entesa i longeva de tots els temps: ‘Hallelujah’, de Leonard Cohen. Un himne, un enigma, una història. Acaba de sortir a Amèrica un documental que l’explica. Al llarg de vuit anys Cohen la va anar escrivint i reescrivint, polint cada paraula tan bon punt es despertava al matí. Quan finalment la va gravar la casa discogràfica va refusar l’àlbum i va despatxar al productor. Ningú va poder escoltar-la.

Va sortir uns anys després, clandestinament, en una companyia de segona fila. Va començar a cantar-la però en una versió laica amb un text diferent. Després varen passar coses. La va reprendre John Cale. Jeff Buckley la va disparar a l’èxit. La varen incloure a la banda sonora de ‘Shreck’. Es cantava en tots els ‘talent show’ del planeta. Cohen, que havia tornat després de sis anys en un monestir, la va incorporar al repertori de la llarga gira que va haver de fer per recuperar els estalvis, tots els estalvis, que li havia robat el seu agent. S’agenollava, acotava el cap, agafava el micròfon amb les dues mans i feia la versió espiritual, l’autèntica.

Hallelujah. L’han cantat als estadis i als funerals. Al recordatori pel milió de morts de la Covid i a la Super Bowl. Hallelujah. Podia haver estat una cançó insignificant, obscura i oblidada. I mira. El mateix passa a la vida: el que val acaba sent reconegut. Com? És un misteri. Només cal  perseverar, esperar. Tornaré d’aquí a un mes. Me’n vaig a seguir la ruta de Cohen, a Nova York i nord enllà. Hallelujah.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continuarà d’aquí a un mes)

  1. Hallelujah… Bones vacances al Sr. Romagnoli. Les mereix.
    Sabies que hi ha una pel·lícula italiana de l’any 2010 que també es diu LA PRIMA COSA BELLA de Paolo Virzi?
    Deixant de banda anècdota en llegint l’apunt “El passat no perdona” em pregunto si en el futur, l’1-O, les càrregues policials, els judicis, els empresonats i exiliats i la frase “ho tenim a tocar” també desapareixeran dels llibres de text de les escoles catalanes. A les espanyoles, per descomptat no hi seran mai.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!