Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Dimecres 10 de setembre. Mentre passegem per Taormina sona el mòbil de l’A. És el noi petit de casa. En un moment de la conversa l’A. diu que allò que busquen ho trobaran a l’armari del nostre dormitori. Quan penja li pregunto què volia i em diu que els nois estan preparant un dinar per a una colla d’amics i que necessitaven les nostres estovalles grans. Les que només traiem per les ocasions especials. M’empasso la bola tranquil·lament.

L’endemà, quan arribem a Messina, una de les primeres coses que fem és visitar la magnífica Chiesa dei Catalani, un dels pocs monuments que es va salvar del tsunami que, ara fa cent anys, va destruir el noranta per cent de la ciutat. Just al costat de l’església hi ha la Piazza Catalani presidida per un monument a Juan de Austria. Fotografio la placa per poder ensenyar-la aquí.

És l’Onze de Setembre i penso que, si fóssim a Barcelona, en aquells moments estaríem al Fossar o passejaríem per la Fira d’Entitats de l’Arc de Triomf abans de fer el vermut al Mundial tot seguint els rituals de cada any que ja vaig explicar en aquest apunt.

Un parell de dies després, ja de retorn a Palerm, plou a bots i barrals i ens refugiem en un locutori amb accés a Internet per revisar el correu, fer saber a la família que estem bé, entrar a Vilaweb, llegir l’Avui i passejar pels Blocs amics.

Estranyament l’A. em diu que abans que res comenci el recorregut per la pàgina d'”Un tio normal”. Ho faig i em trobo això (*).

Tot d’una entenc el significat d’aquella trucada de Taormina. No eren estovalles el que buscaven els nois de casa sinó la senyera de dos metres de llarg que guardo plegada en el mateix armari.

Llegeixo l’apunt del Tio Normal escrit a tocar de mitjanit de la Diada i sento dintre meu una barreja de sensacions que van de l’alegria a l’orgull passant per l’agraïment i la caiguda de bava.

És evident que amb la seva terminologia particular el clan dels Isern-Rabella funciona i que per molts quilòmetres que ens separin els de casa ens mantenim en perfecta sintonia i bell contacte.  Fa tres anys ja en vàrem tenir una prova (vegeu aquí) i ara, amb unes connotacions diferents de les d’aleshores però igualment significatives, també.

Podeu estar ben segurs, amic Doctor i no menys amic Cap de Cirurgia i Sutura Fina, que, com diu la frase final de l’apunt del Tio Normal, ja fa molt temps que l’A. i AGH viatgem tranquils per la vida, amb aquella serenor que dóna el saber que en cap moment podem dir que estem sols. Tot un luxe. Tot un orgull.

(Continua aquí)

————————————————————————————-

(*) Afegit el juny de 2016: Vuit anys després de penjar aquest apunt m’adono que l’enllaç al Bloc d'”Un tio normal” no és possible perquè ja no existeix. En tot cas us puc dir que el text ara perdut explicava fil per randa la conxorxa dels dos nois de casa per tal d’esbrinar on guardàvem la senyera i penjar-la al balcó de casa la vigília de l’Onze tot evitant que, per culpa de la nostra absència, es trenqués la tradició de festejar amb senyera la Diada. No cal dir que l’apunt del “tio normal” l’il·lustrava una fotografia feta per ell mateix de la nostra terrassa convenientment “ensenyerada”. Beneït sia.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!