Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

El dissabte 30 d’agost pel matí vàrem visitar el temple i el teatre de Segesta. He volgut fixar el moment amb una certa solemnitat perquè aquella va ser la primera vegada en la nostra vida que l’A. i jo preníem contacte directe amb un monument grec, deixant de banda Empúries.

Féiem la brometa de dir que no teníem pressa ja que com més anys passessin més antics serien els monuments i, per tant, més valor històric atresorarien. Ara, però, ja ha arribat el moment. I és que ja comencem a tenir una edat…

L’any passat, a propòsit de Grand Canyon, explicava la importància que per a mi tenen les primeres impressions. Amb aquest esperit de lliurar-nos sense prejudicis a la descoberta ens anàvem acostant, encara no fa un mes, a les restes de Segesta.

I, efectivament, malgrat haver contemplat abans centenars de fotografies i de documentals sobre l’arquitectura grega no hi ha res que substitueixi l’impacte de la contemplació directa d’aquelles pedres enmig d’aquell paisatge i banyades per la llum d’aquell cel en concret.

A Segesta, doncs, la primera sensació que em va venir a l’ànima va ser la d’equilibri. I immediatament després un mot: “elegància”. És indubtable que els arquitectes grecs estaven dotats d’una sensibilitat especial perquè construir edificis, temples o teatres que compleixin correctament les seves funcions és una tasca relativament assequible. El que és difícil de debò és que les restes d’aquests edificis sàpiguen mantenir l’elegància original.

Vull dir que s’ha de ser molt bo perquè les runes del que has construït continuïn transmetent segles enllà la sensació de dignitat i harmonia que trobem a Segesta, Selinunte, Agrigento o Siracusa.

I ja que esmento Siracusa no puc deixar-me en el tinter la catedral, un edifici amb una esplèndida façana barroca però amb el cos central construït a partir d’un temple grec del qual es conserva perfectament tota l’estructura de columnes.

Continua aquí

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!