Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Una de les meravelles que el viatger troba a Sicília -sobretot si s’interessa mínimament per les pedres i la seva història- és la generosa presència d’estils arquitectònics.

Sens dubte el fet de trobar-se al bell mig de la Mediterrània ha convertit aquest tros de terra -amb una extensió de tres quartes parts de la de Catalunya- en allò que se sol denominar “una cruïlla de cultures”.

No són només les restes gregues i romanes habituals en aquelles latituds.  Hi ha reminiscències clarament àrabs en monuments i en el traçat urbanístic d’algunes ciutats com, per exemple, Palerm. També s’hi troben esplèndides mostres d’estil normand. La catedral de Cefalú per damunt de totes.

La gran sorpresa, però, allò que fa Sicília singular és la presència del barroc. La raó és molt senzilla: l’any 1693 un terratrèmol va devastar tot l’est de l’illa i els pobles i ciutats els varen reconstruir seguint l’estil arquitectònic d’aquell moment que era el barroc.

Un barroc, però, amb peculiaritats autòctones -la composició corba de la façana, per exemple- que deixa meravellat a qui el contempla i que justifica plenament el viatge. A part de meravelles puntuals els conjunts de Ragusa-Ibla, Siracusa i Noto en serien els exemples més notoris.

El segle XX ha estat conflictiu per Sicília i pels seus edificis. El 1908 un altre terratrèmol va destruir la ciutat de Messina i encara no quaranta anys després els bombardeigs de la Segona Guerra Mundial varen afegir-se al catàleg d’estralls que periòdicament els toca de patir als sicilians. Un estralls que en la majoria dels casos són atribuïbles a la presència de l’Etna. Un veí inquietant.

Del segle XX queden encara algunes mostres de l’arquitectura impulsada pel règim feixista de Mussolini. En molts casos són edificis deixats des de fa molts anys de la mà de Déu que envelleixen amb poca dignitat. D’altres, en canvi, encara conserven l’altivesa solemne que els seus creadors volien que transmetessin. Penso en el teatre Garibaldi de Palerm o en els edificis oficials de la plaça de la Llibertat de Ragusa.

Dit tot això, al meu parer la nota més alta se l’emporten les restes gregues. Veritables meravelles estètiques. La fotografia que il·lustra l’apunt n’és una mostra: correspon al Temple de la Concòrdia d’Agrigento, un dels punts àlgids del catàleg, però tampoc fóra just deixar de banda altres indrets com Segesta o Siracusa.

L’apunt grec, però, el reservo per a la següent pàgina d’aquest àlbum sicilià.

(Continua aquí)

—————————————————————————————-

La música d’avui la posa per una banda la veu de la senyora Petra Magoni, una cantant que vaig descobrir gràcies a Joan Isaac i de la qual m’he convertit en seguidor fidel (vegeu aquí). Cada vegada que vaig a Itàlia pregunto si té disc nou i me l’emporto. Aquesta vegada a Catania vaig trobar “55/21”, el seu novíssim disc. Tan nou que en la seva web ni se’n parla encara.
Petra Magoni s’ha especialitzat a cantar amb l’únic acompanyament del contrabaix de Ferruccio Spinetti versions de temes d’altres cantants. Un ventall ample que abasta de Brel fins als Beatles passant per tots els grans noms italians.
El tema que he triat -“Si viaggiare”- és una de les grans cançons d’un artista ja desaparegut: Lucio Battisti.
En aquesta ocasió al duet Magoni/Spinetti s’hi ha afegit un altre instrument: el trombó de Gianlucca Petrella.
Punxeu-lo, que val la pena.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!