Totxanes, totxos i maons

El gest del vestidor del Barça de cedir la capitania a Abidal, l’home operat encara no fa tres mesos d’un tumor cancerígen al fetge, perquè fos ell qui rebés de mans de Michel Platini la copa de guanyadors de la Champions és dels que denoten la grandesa humana d’una plantilla i d’un cos tècnic que ja havien demostrat a bastament el gruix de la seva qualitat esportiva.

Podria continuar divagant sobre aquest fet o remetre’m a les cròniques dels diaris d’avui però prefereixo reproduir el que vaig escriure en aquestes Totxanes a principis de febrer. L’enllaç és aquí però, per si voleu estalviar-vos desgast de ratolí, us el reprodueixo a continuació:

La grandesa del Barça
(apunt del 4 de febrer de 2011)

Llegeixo a la premsa (vegeu aquí) que el diumenge Cristiano Ronaldo se les va tenir amb el davanter de l’Osasuna Pandiani…  (n’hi ha més) 

… El partit l’anava perdent el Madrid i els nervis eren a flor de pell. En aquest context els dos jugadors van tenir una enganxada que va passar dels gestos a les paraules. Un dels arguments del jugador del Madrid va ser preguntar-li a l’altre qui es pensava que era i quants diners cobrava en comparació a ell.

En saber això el pensament se m’ha anat directament als ocupants del vestidor de can Barça. Una gent el capteniment habitual de la qual se’m fa molt difícil d’associar amb actituds xulesques i mesquines com les que va tenir Cristiano Ronaldo.

Això em porta a recordar una teoria que ja fa molts anys que defenso: difícilment s’obtenen grans empreses amb individus de talla humana mediocre.

És evident que una empresa necessita els millors professionals en la seva especialitat per triomfar. Aquest factor, però, atorga volum, notorietat, èxit fins i tot. No grandesa.

La grandesa d’un col·lectiu -el vestuari del Barça, un equip d’enginyers, una botiga…- necessita, és clar, la màxima exigència professional, però també un plus d’humanitat, de comptar amb persones de seny, generoses, sinceres, humils i respectuoses.

Una manera de ser que aquí ja forma part del nostre ADN i que en altres indrets encara han de menjar moltes sopes per poder-hi arribar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!