A principis d’aquest any vaig quedar amb una persona de trobar-nos a la porta d’un institut de secundària de l’Eixample barceloní. Casualment l’hora de la cita coincidia amb la de la sortida dels alumnes i el retard de la persona a qui esperava em va permetre viure uns imprevistos vint minuts d’instructiva immersió en el món dels adolescents d’ara. Un món que, ai las, des de fa uns quants anys ni l’A. ni jo toquem de prop. (n’hi ha més)
Feia més o menys un any que els meus pares havien passat pel tràngol d’haver de sotmetre’s (afortunadament amb èxit) a sengles intervencions quirúrgiques, sempre delicades en persones de la seva avançada edat. Mentre esperava palplantat en un racó abrumat davant la tonteria i la poca substància que destil·laven la majoria dels joves que m’envoltaven, recordo que un calfred em va recórrer sobtadament l’espinada en pensar que tinc bastants números de la rifa perquè d’aquí a vint o vint-i-cinc anys el futur de la meva pròstata, les meves cataractes o les vàlvules embussades del meu cor estigui a les mans d’algun d’aquells individus cridaners i maleducats (és a dir, mal educats) que m’envoltaven.
Juro que va ser una cosa fugissera, però durant una fracció de segon em vaig sentir fortament temptat de deixar plantada la meva cita i anar-me’n pitant cap a casa per comprovar si el passaport el tenia al dia.
(Continuarà)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!