Les “Converses filològiques” de Pompeu Fabra: cent anys i tan actuals… (15)

(La sèrie comença aquí)

Conversa 527, OC p. 565;  1 de març de 1924

Qualsevol mot espanyol, amb qué la seva forma no el denunciï clarament corn a no català, té avui totes les probabilitats d’esmunyir-se en el nostre lèxic, de passar sense dificultat corn a perfectament català. Acabem de trobar en un text català el mot traicionar. Morfològicament res no el denuncia com un mot no català, i té, encara, l’aparença d’ésser un derivat del substantiu traició; però el català, que posseeix el verb trair, cap necessitat no tenia de formar un verb derivat de traïció; traicionar és, de fet, un manlleu a l’espanyol. Aquesta llengua, que no té el verb corresponent al nostre trair, prolongament del llatí vulgar tradire, per dir trair ha hagut de recórrer a formar un derivat del seu substantiu traición; d’aquí el verb espanyol traicionar. Ni el francés, que posseeix trahir, ni l’italià, que posseeix tradire presenten un verb derivat que correspongui a l’espanyol traicionar. És el català tan sols que, tot posseint trair, li esqueia d’adoptar un traicionar absolutament superflu; no per cap altra raó sinó perquè l’espanyol diu traicionar.

————————————————————————————————–

MOLT IMPORTANT: En el Portal Pompeu Fabra (aquest) podreu accedir directament –en format pdf (aquí)–  a totes les Converses filològiques tal com apareixen publicades a les Obres Completes.

—————————————————————————————————

(La següent Conversa -encara no publicada- la trobareu aquí)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *