“El meu Terenci”: sobre l’art d’escriure necrològiques (i 2).

(La sèrie comença aquí)

Que el tabac seria, tard o d’hora, la causa de la mort de Terenci Moix era una cosa que dissortadament era sabuda des de feia bastant temps. Per això, a mitjans de 2002, segurament de resultes d’algun ingrés hospitalari d’urgència o d’un agreujament de l’enfisema pulmonar que tenia, el responsable de Cultura del diari Avui em va demanar que preparés un article en el qual expliqués la meva relació amb l’escriptor.

Em va dir només això, però jo vaig capir immediatament que seria un article que aniria a parar a la carpeta de col·laboracions preparades per quan la resistència de l’escriptor digués prou.

I així va ser. El dia 2 d’abril de 2003  –ara ha fet, doncs, exactament quinze anys–  el Terenci es va morir i l’endemà el diari Avui va publicar unes quantes pàgines especials sota l’epígraf “En la mort d’un escriptor apassionat” entre les quals hi havia el meu article. En aquella època jo encara no tenia obert aquest Bloc i, per tant, el text va quedar tancat en els arxius de casa en format de paper. Ara, però, m’agradaria que adquirís una nova vida tot posant-lo a caminar per la xarxa.

Vejam si us agrada:

 

El meu Terenci

(Article publicat al diari Avui del dijous 3 d’abril de 2003)

En intentar evocar ara, quaranta-cinc anys després, els meus primers records de Terenci Moix se’m barregen al cap les imatges realment viscudes i els detalls atrapats en els seus llibres. Potser sigui aquest, precisament, un dels símptomes de la bona literatura: aquesta màgica capacitat d’associar-se de manera indestriable amb l’experiència del lector. D’esdevenir, també, vida.

Jo aleshores vivia a la plaça Goya  –encara hi viuen els meus pares–  i el carrer de Ponent era on tenien botiga l’adroguer, la bacallanera, la modista, la perfumeria i la lleteria. La de les tietes del Terenci, és clar. Un Terenci que aleshores es deia Ramon Moix i Messeguer. De fet, conta la llegenda que haurien de passar encara deu anys perquè estrenessin a Barcelona “El col·leccionista” i el nostre heroi quedés prou encaterinat amb la interpretació de Terence Stamp com per adoptar la referència a l’inquietant actor com a nom de batalla fins a la fi de la seva vida.

 

Una testa romana

De les poques vegades que ens havíem creuat pel carrer m’ha quedat la imatge d’un noi que, tot i ser set anys més gran que jo, no m’avançava gaire d’estatura. Un noi, això sí, dotat per la natura amb una prominent testa d’emperador romà que es feia notar al primer cop d’ull. Tant com la senyora amb què sempre anava de bracet. Una senyora que responia a l’esquema d’allò que aleshores com “una dona extremada” i que després, en llegir “El peso de la paja”, hem pogut identificar plenament amb la seva mare.

Uns anys després  –ja convertit en Terenci amb tots els ets i uts–  varen començar a aparèixer llibres seus. Aleshores llegíem ‘Fotogramas’ i ‘Tele/Estel’ i gràcies a això sabíem el que passava als móns que ens envoltaven. Recordo una breu ‘Introducción a la historia del cinema’ que li va editar el 1967, i un estudi sobre els còmics que vaig deixar a algú i que no he pogut recuperar mai.

Després va ser el torn de l’escandalosa ‘La torre dels vicis capitals’, de l’extraordinària ‘El dia que va morir Marilyn’  –estremidora, per cert, l’escena final ambientada en el dinar familiar del Nadal de la gran nevada–  i de la injustament oblidada ‘Onades sobre una roca deserta’, una novel·la en forma de dietari amb un personatge femení invident de nom Annalisa (com la dona d’en Raimon) i una descripció física calcada a la Maria del Mar Bonet (de la qual tots, en l’època, estàvem enamorats).

D’aquesta novel·la que acabo d’esmentar em quedarà una de les declaracions d’amor a Barcelona més entendridores que he llegit mai. És el fragment, datat a París el 9 de febrer (pàgines 38 i 39) que comença dient “Aquesta nit he estimat Barcelona més que mai…” i es clou amb un elogi que surt del fons de l’ànima: “I com l’estimo, la meva ciutat bandarra!”. (*)

Per aquella època Terenci ja s’havia convertit en “el jove” de la nostra literatura. En la gran esperança blanca del país. Més o menys era, per entendre’ns, com “l’obrer” que solen tenir en nòmina alguns partits no excessivament obreristes: entre els pròcers de la pàtria poca gent l’entenien i menys encara veien amb bons ulls la seva manera de fer i de ser, tot i que dissimulaven, és clar. Sembla que va ser per aquella mateixa època que va començar a escriure ‘El sexe dels àngels’, una novel·la que va tenir certs marrameus en un premi Sant Jordi i que va viure en un calaix de can Moix més de vint anys. Com era d’esperar, però, aquell idil·li artificial no va durar i després de ‘Món mascle’, ‘Terenci del Nil’ i ‘Siro o la increada consciència de la raça’ l’inevitable trencament amb la cultura establerta del país  –vaja, tan establerta com podia estar-ho a finals del 60 i principis dels 70–  es va produir.

A pocs anys de la mort del general, Moix es va unir a la companyia de Núria Espert, que representava ‘Yerma’, aquella obra d’espectacular escenografia basada en una lona que adquiria mil formes diverses. ‘Terenci als USA’, del 1974, ens parla d’aquesta experiència que el va marcar no només des del punt de vista estètic sinó també durant uns quants anys des del punt de vista sentimental. Poca obra tenim, doncs, en aquest període, en què potser el més destacable sigui una versió de ‘Hamlet’ feta a mida per al lluïment del seu protagonista: Enric Majó.

 

Un creador lliure

I el 1986 l’impacte del Planeta amb ‘No digas que fue un sueño’. Un èxit merescut  –la novel·la és de les bones seves–  que li va reportar el reconeixement de la societat madrilenya, programes de televisió, etc. Parlo d’un Terenci ‘tremendo i desvergonyit, pencaire i apassionat amb la seva mitologia. Parlo també, per damunt de tot, d’un creador absolutament lliure. D’un home que ens va sorprendre a tots a principis dels 90 publicant les seves memòries (un cicle de tres llibres absolutament recomanables que dissortadament ja no tindrà continuació) en el qual ens explica sense embuts la seva educació ètica, sentimental i estètica fins als 23 anys. També d’aquella època és la definitiva versió d’‘El sexe dels àngels’, una altra novel·la potent per a l’antologia moixiana.

Hi ha hagut altres Terencis, però. El descaradament comercial i ‘gamberro’ de ‘Garras de astracán’, ‘Mujercísimas’ o ‘Chulas y famosas’. I el Terenci ambiciós i torrencial que, malgrat tot, s’equivoca de vegades a l’hora de calcular esforços (‘Venus Bonaparte’). Terenci era tot un regal per als seus entrevistadors: sempre sabia posar la frase que tothom li esperava en el moment i amb el to que més s’esqueien. Es ficava a la butxaca els mitjans de comunicació perquè destil·lava una imatge que a qualsevol altre no se li hauria perdonat però que en ell era bandera. Potser en el fons era l’esperit xava de la Barcelona bandarra del carrer de Ponent, del qual mai, en el fons, no va renegar.

 

Retorn als orígens

I, finalment, hem tingut també el Terenci Moix que se les veia magres. El que coneix les xacres de la salut mal cuidada i que retorna al seu món egipci i, sobretot, al seu món de programes dobles familiars cada dissabte. El món de les xerrameques de les veïnes dels carrers de Ponent i de Valldonzella. Són les seves darreres produccions: ‘El margo don de la belleza’, del 1996, i sobretot la recentíssima ‘El arpista ciego’.

Exercicis de llibertat creativa i de desvergonyiment davant de les convencions del gènere que ens parlen d’un Terenci madur, clarivident, pencaire, mitòman, intel·ligent i sempre divertit.

Un home lliure que ens costarà molt d’oblidar.

——————————————————————————————————

(*) Vegeu l’apunt “Barcelona, la meva ciutat bandarra” (aquest), penjat al Bloc fa quatre anys.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *