Totxanes, totxos i maons

París 9 de febrer “Aquesta nit he estimat Barcelona més que mai. De sobte, el cos de Maude ja no contenia el seu esperit. He arrencat a córrer, he tornat a cercar en la passejada una forma de meditació. Volia esbrinar què mata l’amor en el món modern, quina és la naturalesa d’aquest assassinat quotidià. Però, abocat sobre la barana del pont Alexandre, només podia entrellucar un somni barceloní, uns carrerons de la meva ciutat. Aquesta set d’amor per Barcelona era una cosa completament original: carrers que saps que són teus no pas perquè els hagis triats, sinó per tota una Història que hi va passar abans de néixer tu; que són teus no pas per l’alegria d’anar-los descobrint de mica en mica, en un itinerari turístic, sinó pel dolor de no poder-los foragitar mai més de la maledicció que et mena a consumir dies. És tot això, Barcelona: una passejada sobre l’asfalt mullat del Passeig de Gràcia, quan les Festes de la Mercè només són un record que ja ha matat definitivament un altre estiu de la teva vida. La pudor salada del moll, amb tota la brutícia greixosa d’una vida que engendra vides. El rellotge que sona de cop i volta, quan es fa matinada sobre la catedral i es trenca l’alba amb una campanada de silenci, com aquella nit que séiem tots dos a la font de Sant Felip Neri i les campanades eren úniques, com si la plaça fos una capsa closa i la campana un seguici de fades medievals que et feu exclamar: “Quina nit tan màgica!”. La petita capella romànica, que era al camp, lluny de les muralles de la vila, i el temps la va engolir segle rere segle sota una mala fi de cases noves, de manera que el sol no tornà a acariciar mai més les seves teules rogenques. És la Bòria que avança sota els arcs del carrer dels Comtes, mentre lo’algutzir llegeix l’edicte de vergonya pública i el fuet fa cruixir les esquenes nues dels condemnats. És la grogor d’un Corpus sorollós, de l’ou que em passaré tres anys sense veure ballar perquè la malaltia no em deixa moure de la cadira de rodes. I és aquella damisel·la amiga de l’àvia Serra, que en el ball de la Llotja es va treure la màscara massa aviat i per això fou molt bescantada. Són els menestrals de Ribera, que fan els seus cistells, les seves sabates, els coberts d’argent, mentre veuen aixecar-se, tota esporuguidora, la massa de la ciutadella. Són els gremis virolats que abraonen llurs senyeres a cada processó d’alta participació ciutadana. I són, ai las!, les escalinates senyorívoles del carrer de Montcada, les flors de la Rambla, els llums del gran Liceu, la presència només intuïda del mar sempre precís, sempre allà baix, encara que hi hagi guerres i vingui la pau dels crits reprimits i que les generacions agonitzin d’indiferència; el mar omnipotent, la llum insòlita del crepuscle sobre el mar de Barcelona, que es fa greixum en barrejar-se amb el llard, que es fa aire vital, de consolats sense fi, cap a la gran crida de les noves polis, en la bastida d’un somni antigament conqueridor però convetit després en el gran “calé llarg” de Barcelona…