Abans de la Revolució.

Aquesta nit, escorcollant per Twitter m’he trobat una piulada d’Eva Piquer, una antiga amiga de quan jo escrivia al suplement de llibres del diari Avui, que m’ha impressionat. L’Eva, a qui li ha tocat de viure aquests dos últims anys una dura experiència, escrivia: “Aquells temps en què les nits duraven el temps d’adormir-me i de cop ja era l’endemà.”

Una reflexió sincera i compartida per moltíssima gent que el talent de la meva amiga, periodista i escriptora, ha sabut condensar en una frase quasi lapidària. De seguida li he contestat: “Tornaran, estimada. I no trigaran gaire!” I ho he fet, no només amb voluntat d’acompanyament sinó perquè estic ben convençut del que li estava dient.

De fet, fa dies que em ronda pel cap una frase que vaig escriure fa una pila d’anys, quan provava d’exercir de poeta (mira si en fa, de temps). Una frase que no us reproduiré però que estava directament inspirada en el títol de la pel·lícula de Bernaldo Bertolucci “Prima della Rivoluzione” (vegeu aquí) de l’any 1964. Un títol extret d’una reflexió del Príncep de Talleyrand (vegeu aquí) a propòsit de la Revolució Francesa que, traduïda al català, venia a dir: “Qui no ha viscut els anys abans de la Revolució no pot entendre que és la dolçor de viure”.

I si m’ha vingut al cap tot això és perquè tinc molt clar quin és el moment (dia, lloc i hora) en què pels de casa tot es va començar a esquerdar. El moment en el qual, mirant enrere hi veiem placidesa i felicitat, i mirant cap endavant el paisatge es torna tèrbol i complicat.

Va ser a mitja tarda del dijous 17 d’agost amb els atemptats islàmics a Catalunya, va continuar amb la feina exemplar feta pels Mossos amb el Major Trapero al capdavant, amb la gran manifestació contra el terrorisme del 26 d’agost amb el lema “No tinc por” (allí va ser, per cert, quan el Borbó  –esbroncat, amb el “Gobierno de la Nación”, pels assistents–  es va jurar que allò ens ho faria pagar), després va venir la gran festa al carrer de l’Onze de Setembre, l’inoblidable (per tants motius) Referèndum de l’1 d’Octubre, l’aturada general dos dies després, la solemne proclamació de la República el 27 d’Octubre, la revenja infame d’España i tot el que l’ha seguit fins arribar on som ara: a punt de viure unes eleccions convocades il·legalment per qui no té cap atribució per fer-ho i que seran decisives pel futur, no només del país, sinó d’un munt de gent  –de bona gent–  que hi està implicada personalment (presó, exili, imputacions dels fiscals) i amb els seus drets fonamentals arrabassats.

Per l’A. i per mi els moments feliços viscuts immediatament abans del gran esclat tenen unes coordenades molt clares que, com tantes coses d’aquest Bloc que des de fa quasi catorze anys aplega les meves memòries, vaig explicar puntualment aquí i després aquí.

Per nosaltres, doncs, la dolçor de viure “prima della rivoluzione” té noms concrets: es diu Joan i Lolita, Boadella d’Empordà, Sant Quirze de Colera i Elna (a la qual ja no hi vàrem arribar).

Tornarem a dormir les hores, Eva. Seguides, sense sotracs, ben aprofitades… I ens despertarem en el país que somiem i que ens hem guanyat a pols. No en dubtis pas.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *