Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

19 d'agost de 2017
1 comentari

Dijous 17 d’agost: una jornada de vacances no gens ordinària.

Uf! Ni fet expressament: aquest agost l’A. i jo ens havíem reservat només dos dies per sortir de Barcelona i visitar uns cosins que tenen casa a Boadella d’Empordà, un indret tranquil i amb problemes de cobertura pel mòbil (¿què més podíem demanar?).

El que no estava previst, però, era que els dos dies triats fossin, precisament, el dijous i el divendres d’aquesta setmana. És a dir, el dia de l’atemptat a la Rambla i l’endemà.

De fet, el dijous ja va començar de manera curiosa: poc després d’arribar a l’estació de Figueres-Vilafant  (a dos quarts de 10 del matí) vàrem saber pel Joan i la Lolita  –els nostres cosins–  que a Alcanar hi havia hagut una explosió durant la nit en una casa amb resultat d’alguns morts i ferits. I com que la Lolita, dona atenta i patidora, sabia que a Les Cases d’Alcanar hi tenia uns coneguts portava tot el matí intentant entrar-hi en contacte  –sense resultats–  per saber si estaven bè i què havia passat.

El pla que havíem organitzat per a aquell dijous era summament atractiu: visitar el monestir de Sant Quirze de Colera, que té el claustre més antic d’Europa (vegeu aquí i aquí), dinar al restaurant que hi ha al costat mateix  —El Corral de Sant Quirze (aquest)–  i tot seguit entrar a la Catalunya del Nord i acostar-nos fins a Elna. La visita a les mil·lenàries pedres i el dinar varen complir sobradament les nostres expectatives, però quan, a quarts de 4, ens encaminàvem cap a la frontera els plans es varen estroncar per culpa d’una inesperada cua bastant abans de La Jonquera que vàrem atribuir a algun accident.

Mentre érem dintre del cotxe la Lolita va aconseguir, finalment, parlar amb  el seu conegut de la zona d’Alcanar que li va dir  –ho vàrem sentir tots quatre per l’altaveu del “mans lliures” del cotxe–  que estaven bé però que des de feia unes hores hi havia molt d’enrenou en el poble. Pel que la gent deia, semblava que en aquella casa hi vivia gent estranya que estava ocupada en negocis no gaire clars. Crec que va esmentar droga i explosius, si no m’erro.

Poc després d’aquesta conversa  –i amb el cotxe encabit dintre d’una cua que no semblava tenir final–  van començar a arribar als mòbils i a la ràdio les primeres notícies d’un atropellament massiu a la Rambla. En aquell mateix moment Catalunya Ràdio (que era l’emissora que, naturalment, escoltàvem els quatre) va fer un flaix informatiu que es referia a una nova explosió que s’acabava de produir a les restes de l’edifici d’Alcanar i que havia ferit diverses persones dels grups de socors que es dedicaven a desenrunar en busca de possibles supervivents.

La notícia ens va cridar l’atenció però de seguida va quedar tapada per l’onada creixent d’informacions que arribaven de la Rambla barcelonina. A mesura que ens adonàvem de la magnitud dels fets, des de la nostra presó automobilística ens vàrem apressar a localitzar fills, parents i coneguts de Barcelona i saber si aquells fets, que a cada minut que passava adquirien una dimensió més tèrbola i tràgica, els estaven afectant o no.

Quan vàrem aconseguir entrar a territori d’administració francesa ja havíem descartat la idea d’anar a Elna i en arribar a la sortida del Voló vàrem sortir de l’embús per tornar a casa a través de carreteres secundàries.

Al vespre vaig posar-me en contacte amb alguns amics periodistes per preguntar-los si sabien res dels incidents d’Alcanar però, lògicament, la resposta que em varen donar era que els esdeveniments de Barcelona els tenien totalment ocupats i ja no vaig insistir més. Cap a quarts d’11 de la nit, però, un comunicat dels Mossos va establir que, efectivament, hi havia una relació directa entre l’explosió a Alcanar i l’atemptat al cor de Barcelona.

D’aquesta manera va acabar per l’A. i per mi una jornada de vacances que, com segurament li va passar a la majoria de la gent, no havia estat gens ordinària ni relaxant.

El següent apunt el dedicaré a exposar les meves impressions sobre l’atemptat i les seves conseqüències polítiques a casa nostra.

  1. No oblidarem mai aquest 17/07/17. Ha estat tot molt trist i angoixant. Però no oblideu tampoc fer la visita a Elna (nom que porta també una de les meves netes). Veureu a on pot arribar la bondad d’unes persones i la maldat d’unes altres. Crce que a Elisabeth_Eidenbenz, l’infermera suïssa que va fer aquest miracle no se li ha reconegut prou el seu sacrifici i el seu treball.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!